És ben sabut que el més sublim dels oxímorons és "intel·ligència militar". Potser no ho havia sigut en altre temps, i potser no ho és ben bé, encara avui, en altres latituds. Però a l'Espanya del segle XXI, efectivament, la intel·ligència i els galons són com l'aigua i l'oli. Per això costa d'entendre que, encara ara, quan una fundació privada dedicada a l'anàlisi de política exterior vol encomanar a algú una conferència sobre la funció que ha de complir l'armada al segle XXI, la primera persona que li vingui al magí sigui el cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, el general Jaime Domínguez Buj. Costa d'entendre, però abans d'ahir, en un acte organitzat per l'Instituto de Cuestiones Internacionales y Política Exterior, va passar. I quan passen coses d'aquestes, ja se sap, després passa el que passa.
El general bum-bum s'ha quedat ben descansat fent comparacions històriques ben poc pertinents sobre el procés sobiranista català: "Quan la metròpoli es torna dèbil, es produeix la caiguda", va dir dimarts (en cervantí, és clar). Tothom va sospitar que devia referir-se a la independència dels darrers reductes de l'Espanya colonial el 1898, que ja és sospitar, perquè a un general no se li acudiria mai comparar Cuba i Catalunya ¿On s'és vist? Per sort, ell mateix es va afanyar a aclarir que no es referia pas a 1898, sinó més aviat a la separació dels països iberoamericans a causa de la guerra d'independència francesa de 1808. Bé, a això, i també als casos de l'imperi britànic, i del turc, i del romà. És a dir, que es referia a tot i no es referia ben bé a res en concret. Però, hagués volgut dir el que hagués volgut dir, ja l'havia dita.
En realitat, l'aclariment del general, tot i que costi de creure, ja aclareix coses, ja. Amb la seva multiplicació sorprenent d'il·lustracions, reforça, amb cada nou exemple, la idea de la tensió entre l'imperi i la colònia. És una sort que algú amb tantes condecoracions a la pitrera coincideixi a pensar, juntament amb una bona majoria de catalans, que Madrid tracta Catalunya amb una proverbial arrogància colonial. Però les paraules de Domínguez Buj revelen també una preocupant manca de cultura històrica elemental. D'entrada, pensar que la història es repeteix i, per tant, que es poden fer prediccions històriques del que succeirà en el futur basant-se en el que s'ha esdevingut en el passat és d'una innocència que fa plorar. La història no es repeteix mai, perquè els actors, les idees, les circumstàncies i els imprevistos d'una època són del tot únics i irrepetibles. Per vegades que ens hagin dit allò de "aprendre dels errors del passat", pensar que la història es repeteix és pensar de manera francament estranya. Però, fins i tot si donem a les paraules del general un valor d'estricta anàlisi dels fets passats, hem de reconèixer que el general diu coses ben estranyes.
No tenim ni la més remota idea de quina formació històrica rep algú a qui un dia s'encoloma el títol de general de l'exèrcit. A la vista de les paraules de Domínguez Buj, però, sembla que no passa del tòpic arnat de les invasions bàrbares. Que ell mateix reconegui que pensava en Roma quan va dir el que va dir, indica que la idea no és del tot escabellada. Segurament el general no ha llegit Le Goff (vés a saber si ha llegit, tout court), que ja fa anys ens va ensenyar que els bàrbars van certificar més aviat la defunció d'un imperi completament tancat en si mateix, més que no pas en van propiciar la caiguda. Si d'alguna cosa pecava Roma és de fortalesa. L'imperi que, des de mitjan segle II, viu com un autèntic malson l'intent d'incorporació per part dels pobles germànics, és un imperi tan sòlid, tan rígid, tan conservador, tan tancat dins les seves pròpies muralles (físiques, jurídiques, militars, arquitectòniques), que és incapaç de reaccionar amb flexibilitat davant d'aquests pobles viatjats, sovint prou refinats, sovint ja cristianitzats però que tenien el terrible defecte de balbucejar en lloc de parlar com la gent normal: "ba-ba-ba", d'aquí el nom de "bàrbars". Quan a algú, un dia, se li va acudir d'anomenar els catalans "polacos", ho va fer en virtut de la mateixa superioritat despectiva i ignorant amb què els romans (no) s'escoltaven gots, huns, vàndals i alamans.
Posats a inventar similituds, l'Espanya d'avui s'assembla prou a la Roma que va ?substituir una economia productiva per una economia de pillatge; a la Roma que va convertir la integritat territorial en la raó de ser de l'Estat (Marc Aureli, per exemple, va passar gairebé tot el seu regnat intentant evitar que els bàrbars travessessin el Danubi, sense sospitar que, entre aquells estrangers de llengua estranya, s'hi amagava un Bach, un Nietzsche i un Kafka); la Roma que es va escudar en el seu sistema jurídic per evitar qualsevol canvi que pogués desestabilitzar les seves institucions. ¿Els sona d'alguna cosa, tot això? Ja hem dit que no som gens partidaris de les extrapolacions històriques. Però, vist que al general sí que li agraden, potser hauria de revisar i esmenar la seva afirmació: "quan la metròpoli es torna immobilista, es produeix la caiguda". Els bàrbars hi són només per donar-li el cop de gràcia.
