AGirona s'havia viscut una època en què la guarnició militar era un vertader enclavament. A la postguerra civil la ciutat els va posar una llarga i ampla catifa vermella de benvinguda. Quan els nombrosos edificis de les casernes de l'aleshores carretera de Barcelona varen desaparèixer, ja a la democràcia, va poder arribar una il·lusió creativa que es va materialitzar en l'ampli, esplèndid i desitjat parc del Migdia. L'èxit popular i l'estima cívica del nou espai són emblemes de la transformació de la ciutat, ja ben reconeguda i felicitada. El disseny del Parc del Migdia va ser obra del taller d'arquitectura MBM, inicials que corresponen a Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay. Aquest últim havia expressat que el pensament que regia en aquell equip de treball era: "La claredat estructural, la voluntat de donar resposta al lloc i una recerca de la bellesa a nivell humà".
El parc del Migdia ens era absolutament necessari i ara s'ha fet imprescindible. Per exemple, seria difícil de trobar un espai adequat com aquest on encabir-hi la Trobada de Gegants, per Fires, una concentració que aplega uns quants centenars de persones que porten aquella animació, allà mateix es cou i se serveix l'esmorzar per a tothom, els camions dels gegants poden aparcar allà mateix, i les colles vingudes de tot arreu de Catalunya gaudeixen de l'amplitud generosa del parc, tot superant les noses i encotillaments d'altres indrets de la ciutat petita i delicada.
Però sense moure'ns del mateix parc hi ha una qüestió no resolta que s'està arrossegant-mandrosament. El parc del Migdia té cinc portes d'accés que són aquestes: orientades al sud hi ha dues portes al carrer Pau Vila; una altra, a ponent, al carrer de Barcelona; la quarta mira cap al nord i és al carrer Oriol Martorell; i la cinquena, a llevant, és al carrer Migdia. Quatre de les portes esmentades ja varen ser construïdes sense barreres arquitectòniques, per a l'accés de persones amb mobilitat defectuosa, usuaris amb carros de compra i etcètera, però la porta del carrer Migdia presenta, incomprensiblement, nou escalons sense alternativa; són escalons construïts en un espai totalment lliure, vull dir sense entrebancs d'altres construccions, fàcilmen corregibles substituint-los per una rampa, com s'acostuma de fer.
En una anterior legislatura municipal, i davant de les repetides denúncies de col·lectius i associacions de minusvàlids afectats, es va fer saber que el parc ja té, a més de la de Migdia, quatre possibilitats d'accés més; i es va confeccionar un cartell, amb aquest avís, que persisteix ben clavat a la mateixa porta. Vist fredament, el cartell és una mofa contra les persones que es veuen obligades a anar a fer una volta.
Aquest és un tema enfadós per les repetides peticions de tipus associatiu que fa temps s'havien presentat a l'Ajuntament de Girona. Els fets visibles diuen ben clarament que no hi ha hagut resposta definitiva i alliberadora, com seria l'execució de l'obra. Insistim que es tracta d'una obra senzilla, que no requereix cap expropiació de terrenys, i els metres quadrats per treballar-hi són abundants. La resolució és, només, de bona voluntat política. La pràctica de la millor participança que sempre es persegueix ha d'ensenyar la seva necessària realitat.
Quan tots els usuaris del parc tinguin l'oportunitat d'accedir-hi per qualsevol de les seves cinc portes, després serem dignes de recordar el pensament de David Mackay sobre aquell mateix espai: "Una recerca de la bellesa a nivell humà".
