a casa, el Nadal és una guerra. Una de freda, psicològica, incansable. En un bàndol, el meu fill i jo; a l'altre, els nostres dos gats. I un objectiu, el dels felins, que els humans provem d'evitar sistemàticament: l'atac i destrucció de l'arbre de Nadal. Pot semblar un objectiu superflu, irrisori. Però per a ells és una obsessió quotidiana, i per a nosaltres, una croada èpica que apel·la a la nostra dignitat domèstica.
Cada any, muntem l'arbre pels volts de la segona setmana de desembre. Ho fem saltant-nos tots els recels paterns (ja pots anar d'escèptic i de poc consumista, que quan tens fills acabes celebrant el Nadal amb una vehemència bíbli?ca) i servint-nos de tots els ornaments imaginables. Quan l'acabem, hi ha un regust de victòria i li fem fotos, satisfets de la feina feta. Però aleshores comença el malson. Quan no mirem, mentre dormim o no som a casa, els dos felins, amb el vigor d'un ninja, l'assalten amb acarnissament. El desplomen, se'n mengen branques (de plàstic), fan caure les boles. L'abaten i el maseguen, tractant-lo com un enemic ancestral. Els humans, quan ho veiem, els renyem sorollosament i reconstruïm la víctima amb cura. Però els gats reincideixen, una vegada i una altra, en el seu assalt coordinat, com mercenaris d'una pel·lícula de Michael Bay, per després atrinxerar-se sota els llits, observant-nos maliciosament des de la foscor. Somriuen, n'estem segurs. Ens han tornat uns paranoics, perquè l'arbre té condició de fortí. L'hem emmurallat, l'hem elevat i fins i tot l'hem col·locat en espais poc comuns de la casa. Però ells sempre troben la via per saltar-hi a sobre, per reduir-lo a una trista estampa. El cas, però, és que si bé al princi?pi ens afectava, ara la guerra forma part de la litúrgia i ja és una més de les celebracions de casa. Si ara els gats es calmessin de cop i respectessin l'arbre, gairebé ens sabria greu. Perquè, al final, la gràcia resideix a dinamitar els tòpics, i no a preservar-los. Bon Nadal a tothom.
