La lògica del domini i el prestigi social, per exemple a la feina o la política, es basa en amenaces implícites i suborns, i s'esvaeix quan aquell subjecte o col·lectiu que és considerat com a superior ja no pot fer-los valer. En canvi, la mecànica de l'amistat es fonamenta en un compromís d'ajuda mútua sense límits, passi el que passi. És comú que la gent desitgi el poder, però alhora aquestes mateixes persones volen tenir amics. Perquè el domini i el prestigi poden desaparèixer, però els amics de debò, no.
Són compatibles avui aquests dos plantejaments? Si pensem en un parell d'individus triats a l'atzar, sempre n'hi haurà un que serà més fort i més intel·ligent que l'altre. Com ens demostren entorns com les xarxes socials, els mecanismes que activen les relacions de domini-submissió o celebritat-seguidor sempre hi són presents.
No obstant, potser totes dues parts prefereixen que aquests factors no entrin en joc. Per aquesta raó, als autèntics amics no se'ls imposa res. I el millor que ens pot passar és que aquests senyals siguin involuntaris i, per tant, difícils de simular.
