la jerarquia teatral

L'anècdota és ben certa i viscuda des de la proximitat. Un important director de cinema i teatre de l'Argentina, gran d'edat i de prestigi, arriba al teatre tres minuts tard, quan acaben de tancar les portes d'una sala que en els últims anys s'ha fet un nom entre els teatres de prestigi de l'off d'aquesta capital teatral que és Buenos Aires. Un jove estudiant d'interpretació és l'encarregat de custodiar la porta d'entrada, segurament com una feina que l'ajuda a estar connectat amb les propostes que en aquell escenari s'exhibeixen. El jove, que en cap moment reconeix aquell mestre del que serà el seu futur ofici, compleix amb la seva missió de no deixar passar ningú. El gran director d'escena, després d'insistir una i altra vegada, és convidat a esperar la persona que venia a veure actuar fora del teatre, sol, al bar de la cantonada.

Fa uns anys les portes dels teatres mai no es tancaven per a les seves figures i els seus protagonistes reconeguts, arribessin a l'hora que arribessin. Què és el que ha canviat? Segurament alguns personatges històrics de l'escena han utilitzat el seu prestigi de forma inadequada i poc respectuosa creient-se que tot i tothom estaven al seu servei. No vull parlar d'aquests dèspotes que han fet mal a la nostra professió, sinó que avui poso la mirada sobre aquells professionals, homes i dones, que han aixecat i mantingut amb esforç encesa la flama del teatre i que ara són ignorats involuntàriament pels joves que comencen a fer les seves primeres passes de formació en aquesta feina d'explicar històries dalt d'un escenari.

A mi sempre se m'ha fet molt estrany que quan un es prepara per ser actor o actriu, es posi la mirada en un teatre llunyà i s'oblidin de fer un esforç per aprendre i conèixer els actors i directors de casa nostra que els han precedit. Valorem allò que és diferent i distant i ignorem o desacreditem el que finalment forma part de la nostra cadena de transmissió cultural més propera i directa. Els joves que estan ara a les escoles d'interpretació haurien de saber qui és Peter Brook però també qui va ser Esteve Polls, per posar un exemple. Ho sento, però la nota de qualitat, a mi, sempre me la donarà algú que em parli del proper i no pas del llunyà; aquells que no s'avergonyeixin de defensar el seu director de poble que els va donar la primera empenta per trepitjar un escenari sense por i que no han caigut en la trampa de creure en gurus teatrals de noms estranys i de societats amb hàbits culturals molt diferents al nostre. Si hi ha alguna cosa en el món del teatre que és imperdonable és deixar de respectar la seva jerarquia natural.

Els de més edat, siguin bons o dolents, sempre passaran al davant dels més joves, perquè deixar un gran de l'ofici a la porta d'un teatre, sigui per ignorància o per atreviment, és un fet imperdonable que no ens podem permetre si diem estar compromesos en l'art de la interpretació.