Cada dia que passa perdo interès per la política, en canvi observo que altres temes, als quals no concedia massa importància, van guanyant protagonisme en el meu oci quotidià. M'estic apartant de la política per cansament, per afartament; em gabieja veure a la televisió debats de cinc hores que giren només a saber si Monedero de Podem va cometre una irregularitat defraudant el fisc o que el Canal 13 faci tres mesos que parla diàriament d'aquesta nova formació per denigrar-la tot aconseguint l'efecte contrari: que la gent escoltant les seves irritades i exagerades denúncies se senti finalment atreta per Podem. No passa res més al món, tota l'atenció mediàtica s'ha de focalitzar en un afer domèstic?

Així doncs em declaro temporalment a?po?lí?tic i sé prou bé que declarar-se apolític és també una cara de la política com amoral ho és de la moral, però el que vull expressar és que intento desprendre'm de tantes escombraries televisives.

Tot i així, el dilluns de la setmana passada vaig veure el xou: la comissió de control del Parlament de Catalunya per aclarir o enfosquir el frau fiscal de la família Pujol. L'expresident va confessar el juliol del 2014 que va defraudar Hisenda i els comissionats intentaren escatir si els seus fills o la muller s'havien beneficiat del càrrec del pare. Endebades. L'error d'en Jordi Pujol és pensar que té raó pel fet que en el passat la va tenir i que molts li vàrem atorgar la nostra confiança pensant que modernitzaria el país i el portaria a un nou horitzó de llibertat plena. Jordi Pujol encara creu que ell és l'honorable Jordi Pujol i que Catalunya és seva, ni ell és aquell que va ser, ni Catalunya és la Catalunya d'abans. Marta Ferrusola mai no ha tingut clara la frontera que separa l'espai privat del públic; els va confondre com quan desallotjà la Generalitat manifestant que sentia com si l'haguessin robat i de nou, en la seva declaració, va personalitzar el país en la seva persona quan afirmà que Catalunya no es mereixia el tracte que li dispensaven i que tot plegat li feia molta pena.

Pujol regentava l'empresa catalana com un botiguer admirable i estalviador, com el senyor Esteve de l'Auca d'en Santiago Rusiñol, però va acabar pensant que era l'amo i no únicament un administrador més en la història de Catalunya. La burgesia catalana tradicionalment ha guardat les formes externes per no resultar antipàtica ni odiosa; les façanes de llurs cases mal pintades fins amb alguna esquerda, el luxe a dins, ben amagat. Tracte cordial amb la gent senzilla, agradosos, amables. No obstant els seus fills ho volen tot, han pintat les façanes, el cotxe és de l'últim model, el més car del mercat i no es capfiquen si són estimats o no, volen ser admirats i temuts. S'ha estandarditzat el capteniment i no hi ha cap diferència entre els pinxos nous rics d'aquí, els d'allà i els de més enllà.

Va actuar un fill desconegut pel gran pú?blic però molt conegut per l'elit financera de nom Jordi Pujol i Ferrusola; d'on ha sortit aquesta criatura tan creguda, aquesta força de la natura desfermada? Va exhibir amb gest teatral assajat, que em recordà l'excitat protagonista d'El lobo de Wall Street, tot el seu esplendor d'èxits en el món dels negocis i ens va rebaixar a tots perquè no tenim la seva alçada mental, ni la seva capacitat de maniobrar en l'enginyeria financera i sobretot no gaudim dels seus contactes, ni del seu origen familiar.

Cert que els catalans som emprenedors, aventurers, llançats en el món industrial, del comerç i de la creació, uns bons venedors; exportem talent i mercaderies al món, però ell no simbolitza "l'home que s'ha fet a ell mateix", que tant agrada als americans i que representa bé, com exemple social, el president Obama, sinó que en júnior Jordi Pu?jol és el fill d'una família rica i respectada, nét d'un avi llest, que aquest sí que va fer fortuna des del no-res; ell, en canvi, és un nen privilegiat per la sort, nascut en una casa en què el seu progenitor va estar destinat a presidir durant 23 anys la Generalitat. Vinga, home, demà m'afaitaràs, menys sopars de duro.

El Diari de Girona tractà admirablement l'esdeveniment amb encertats textos; la majoria comentaven amb perplexitat com va ser possible que s'engreixés tan espectacularment la fortuna dels fills d'en Pujol i l'explicació cal atribuir-la a la impunitat i al silenci de complicitats. El director del diari, Jordi Xargayó: "A Romania va arribar un dia que el poble es va revelar. Aquí, no. Seria autoinculpar-se". Tanmateix tots els que han conegut bé Pujol afirmen que no és un home atret per qüestions materials, que els diners mai li han interessat, ni els bons àpats -aquesta frugalitat molestava a panxacontents i bocafins com l'Alavedra o en Prenafeta- però sí que és un home ?obsessionat pel poder i per controlar-ho tot. Persones gens sospitoses de ser dretanes, quan passà l'afer de Banca Catalana, com en Vázquez Montalban, el defensaren dient que té molts defectes, però no és un lladre. Així doncs, haurem de concloure que si amb mà de ferro dominava les institucions ?catalanes de govern, amb mà de seda es ?despreocupà del seu entorn més immediat, de com millorava la seva família; era un ?calçasses o un poruc davant l'ambició dels fills?

Tanmateix comparteixo amb el júnior que l'actuació del pare el 23-F fou exemplar; es quedà sol i indefens en el Palau de la Generalitat, mentre el lehendakari creuava la frontera.