En una de les seves meravelloses cartes a la seva filla, Scott Fitzgerald va haver de recordar una veritat que la noia ?oblidava sovint a l'internat molt car on estudiava (i que el seu pare havia de pagar-li escrivint guions a Hollywood): "El món, i això és una regla, no viu en platges ni en clubs de camp". M'he recordat d'aquesta carta de Fitzgerald quan he llegit els mals resultats del PP a les recents eleccions andaluses, perquè fa la impressió que el PP -o un sector molt important del PP- segueix entestat a creure que el món, com a regla general, es redueix a les platges de Sotogrande i als clubs de camp on es juga a golf i es tafaneja sobre les prestacions del Jaguar XF Luxury Plus. I a part d'això, molt poc més. Pot ser que el PP vulgui donar una imatge de partit de classe mitjana, format per gent molt normal que ha de pagar les seves hipoteques i aixecar-se a les set per anar a la feina, però si és així, hi ha alguna cosa que no funciona en la seva estratègia de comunicació. Ja sé que el PP té votants incondicionals -a Andalusia ha aconseguit un milió de vots, que no és poc amb la que està caient-, però hi ha alguna cosa que està fallant de mala manera en aquest partit que hauria de representar les classes mitjanes urbanes. D'alguna manera, se'l veu com un partit arcaic i molt poc intel·ligent que no és capaç de connectar amb l'electorat més jove ni amb els sectors més oberts i més centristes de la població. I el que és encara pitjor, sembla un partit que no aprèn dels errors ni demostra capacitat d'adaptació a les noves circums?tàncies, com si fos un usuari d'internet que no volgués desprendre's d'Internet Explorer en el món de Google. Fa un any, quan va sorgir Podem, l'estrateg ideològic del PP -Pedro Arriola- els va qualificar d'una colla de frikies, amb aquest aire de displicència amb què els mestres de la vella escola reconvenien l'alumne díscol que no aconseguia aprendre la llista dels reis gots. Però aquest home s'oblidava que en el seu propi partit hi havia -i hi segueix havent- un ministre que creia a ulls clucs en les profecies dels pastorets de Fàtima. I un altre que usava -i segueix usant- la informació reservada d'Hisenda com a arma política per amenaçar els seus enemics amb multes i inspeccions. Per no parlar d'un president del Govern que és incapaç de fotografiar anant al cinema o llegint un llibre, activitats que segons sembla li provoquen un paorós atac de fòbia social. Si era per frikies, el PP també va ben servit. A Andalusia el PP ha perdut 17 diputats, i a aquest pas el desastre continuarà en les eleccions autonòmiques i municipals. Però no sé si l'esquerra pot cantar victòria, perquè tampoc està clar que hagi sortit reforçada d'aquestes eleccions (el PSOE andalús tan sols representa una esquerra molt tèbia practicant una astuta varietat del neocaciquisme, ja que no es mou a Andalusia si no hi ha per mig una ajuda o una subvenció pública). I no cal oblidar que Podem, amb el seu discurs rupturista i la seva retòrica grandiloqüent -potser massa grandiloqüent- contra la desigualtat i la corrupció "del règim del 78", ha tingut uns resultats més aviat modestos per a una comunitat en la qual els nivells d'atur són equiparables als de Grècia o Romania. I sí, Podem ha tret 15 diputats, però no són suficients per a un partit -o el que sigui- que s'alimenta de l'enorme descontentament social i amb un Gran Líder Suprem que ja es considera candidat a presidir el Govern de la nació. Doncs serà que no. O no tant. Quin és el problema de Podem? En primer lloc, que és un partit de professors universitaris que saben molt d'estratègies electorals i d'organització de mítings -les seves campanyes, es miri com es miri, són molt bones-, però que no ha estat capaç d'elaborar un programa creïble de govern. A més, Podem s'ha proposat copar un espai de centre -transversalitat, en diuen ells, amb un terme que recorda la vella "neollengua" de la casta política-, quan tothom sap que els seus dirigents no són precisament centristes, sinó pensadors marxistes amb tendències clarament doctrinàries (encara que la seva ambició de poder sembla tan desmesurada que sempre estaran disposats a abandonar si amb això aconsegueixen esgarrapar uns quants vots més). I el resultat no sé si resulta convincent. En els mítings de Podem no se sap si un està assistint a un estrany concert de Bruce Springsteen (només que acompanyat per Quilapayún i Lluís Llach), i un tampoc sap si està escoltant una arenga de la Falange Espanyola o un míting d'un grupuscle radical d'indignats. I això és una llàstima, perquè Podem ha aconseguit mobilitzar gent entusiasta i preparada que es mereixeria molt més. En qualsevol cas, ni el PP ni Podem semblen els millors models per a la dreta i l'esquerra. No vivim en el món paradisíac de les platges privades i els clubs de camp, però tampoc en una realitat apocalíptica en què un grapat de misteriosos conspiradors neoliberals ens estan convertint en un infinit ramat de zombies. Les coses són una mica més complexes. O millor dit, molt més complexes. I una mica de realisme ens vindria bé a tots.
