Vaig pel carrer, llegint els resultats electorals al diari -una imatge que per desgràcia cada vegada és més infreqüent-, quan passo per davant de la terrassa d'una cafeteria. És l'hora d'esmorzar i gairebé totes les taules estan ocupades. La gent conversa, es pren el cafè amb llet o mira el mòbil. Però en un racó hi ha una dona que té el cap inclinat sobre la taula, on hi ha una tassa de cafè amb llet i una torrada intacta. Quan m'hi acosto, m'adono que està plorant. I no són sanglots més o menys vergonyosos i reprimits, sinó plor, un plor cabalós amb gemecs i sacsejades de tot el cos. L'acudit fàcil podria identificar aquesta pobra dona com una votant del PP destrossada pels resultats de diumenge. Però el dolor d'aquesta dona és tan intens, tan irreprimible, que fa impossible qualsevol classe de broma idiota. Només un cretí pot fer broma amb el dolor, i aquesta dona, sigui per les raons que siguin, el sent de veritat. No sé si està al corrent dels resultats electorals que jo anava llegint quan l'he vist, però està clar que en aquest moment no li interessen en absolut. En la seva ment no hi ha lloc per a aquestes coses.
Explico això perquè sovint s'oblida que hi ha gent que no viu els resultats electorals amb cap interès, sinó amb una apatia absoluta o amb la més monumental de les desganes, ja que la seva vida està tan sotmesa a altres realitats molt més apressants -malalties, penúries econòmiques, fracassos, depressió, solitud- que res del que passi en unes eleccions pot afectar-la. I quan es fa el recompte eufòric o decebut dels vots, gairebé ningú es recorda de totes les persones que no van poder o no van voler anar a votar, o de les que ho van fer sense cap mena de fe ni entusiasme perquè no s'havien fet il·lusions de cap classe o havien perdut ja les poques que els quedaven. A les comarques de Girona hi va haver més d'11.000 vots nuls o en blanc, i en la resta del país van arribar a ser més de 700.000. I després cal explicar a la gent que no vota i que prefereix quedar-se a casa per les raons que siguin, potser escepticisme o desànim o pessimisme, o bé simple impossibilitat de desplaçar-se fins al col·legi electoral per l'edat o la mala salut. I si s'ajunta a tots aquests electors que podríem anomenar passius o desenganyats, resulten ser molts més dels que ens agradaria creure, encara que gairebé ningú es recordi d'ells en els recomptes de vots o en les anàlisis electorals. Dubto molt que la dona que plorava a la taula del cafè hagués anat a votar diumenge -per què?-, però aquesta dona també existeix i algú hauria de recordar-se'n.
En les anàlisis que estava llegint quan he vist la dona es deia que el país havia girat a l'esquerra, i això és indubtable, però el viratge no ha estat tan brusc ni tan radical com alguns ens volen fer creure. Encara que sembli mentida, els dos partits que han format la columna vertebral d'aquest sistema polític no han estat escombrats del mapa ni han obtingut resultats vergonyosos, com alguna vegada s'havia arribat a pronosticar. I les opcions més rupturistes han fet servir un llenguatge molt més mesurat que els crits i les proclames incendiàries de fa un any. En certa manera -i això és bo- han guanyat les opcions més integradores o que no han aconseguit espantar l'adversari. La por i l'odi revengista, que tant s'han utilitzat per part de PP i de les opcions més properes a Podem, també s'han esfumat de la campanya. I les opcions que han procurat integrar en comptes de dividir han funcionat bé. Els ciutadans semblen haver enviat un missatge clar: "Volem canvis, però que no es facin a la babalà ni de manera bèstia. I ara posin-se d'acord en un mínim de coses. I que sigui aviat, si us plau".
Ja veurem què passa. Una de les coses que ningú ha dit en aquesta campanya -ni es dirà tampoc en la de les properes generals- és que totes les promeses que es fan manquen per complet de fonament. Vivim en una economia ranquejant que deu el 99% del seu PIB i que ha d'aconseguir finançament exterior si vol seguir pagant les nòmines dels empleats públics i les pensions dels jubilats. I es miri com es miri, Espanya no produeix prou per pagar el seu costós Estat del Benestar i el seu encara més costós Estat de les Autonomies. És així de simple, de manera que molts candidats hauran d'empassar-se les declaracions grandiloqüents quan ocupin la butaca i s'adonin dels diners que tenen a mà. Però seria bo que s'inaugurés un nou temps de pactes dirigits cap al bé comú i en què almenys es governés amb un mínim de decència. Si només fos per això, ja tots hi hauríem guanyat molt, encara que la dona de la cafeteria tingui els mateixos motius per continuar plorant.
