En el creixent debat públic entre el "sí" i el "no" a la independència de Catalunya, el discurs dels partidaris del "no" apareix com el més feble. I per diversos motius. Perquè no han aconseguit un argumentari poderós i coherent, tot i tenir raons de pes i contundents; perquè no han sabut exposar-lo de manera convincent i s'han limitat a un simplista contraatac legalista i històric; perquè s'escuden en la contundència de posseir la veritat més que en el raonament; i perquè, entre d'altres coses, donen molt joc mediàtic a l'adversari en lloc d'ampliar i d'enfortir el seu.

Manca d'intel·ligència política? Carència d'agilitat mental i d'estratègia eficient? ¿Esperit de superioritat, derivat de l'ostentació secular del poder? ¿Retraïment de la intel·lectualitat, per por de ser titllada de conservadorisme? ¿Incapacitat d'entrar en el fons del problema: legalitat democràtica versus radicalitat democràtica? ¿Infravaloració del sentiment popular -i de les seves reaccions- davant una suposada solidesa estructural pel fet de ja tenir estat?

Els dos corrents enfrontats responen d'una manera ben diferent davant aquests interrogants. Els partidaris del "sí" a la independència, amb habilitat, astúcia, convenciment i valentia. Els partidaris del "no", amb força malaptesa, ingenuïtat i retòrica autosuficiència. En ambdós casos hi ha carència de sil·logismes nets i hi sobren argúcies i eufemismes bruts.

Si a tot això hi afegim que l'emotivitat és més atractiva que el raonament, que les ancestrals reivindicacions, avivades, tenen més força que les reclamacions, que l'ímpetu dels sentiments sol imposar-se, col·lectivament -si hi ha lideratge-, als plantejaments equilibrats -i més si no hi ha lideratge fort- i fins i tot a la inèrcia de l'estatu quo, no ha d'estranyar que la posició conservadora del "no" es mostri més feble que la del "sí", que és la que sap prometre i promet, il·lusòriament, el cel aquí en la Terra. En ambdós plantejaments hi falta més racionalitat i seny.