Les illes dels tresors

A l'evasió fiscal li cal una bona literatura que l'enalteixi. No la merda que escriuen neoliberals a sou, sinó novel·les d'aventures que t'enganxin. La pirateria -que robava la riquesa a la Corona, com l'evasió fiscal als estats- és el que més se li assembla, comparteix escenaris i té uns patrons traspassables. Aquí hi ha les illes del Carib sense turbulències financeres que permeten ser amfibi fiscal oferint doble nacionalitat, baixa tributació, paisatges paradisíacs i serveis avançats, inclosa la tolerància a la pederàstia. Els defraudadors i els seus diners poden esquiar a la muntanya de Suïssa i prendre el sol a la platja de Dominique de vacances fiscals per a totes les estacions de l'any. Abans Suïssa era l'illa de la Tortuga d'Europa i ara San Cristóbal y Nieves són la Suïssa del Carib. Tot són avantatges, tants, que no hi ha qui escrigui alguna cosa divertida amb elles perquè ni tan sols es pot canonejar contra l'illa de la Tortuga.

El que impedeix que funcioni una literatura de la pirateria fiscal és que no hi ha risc. Els pirates eren uns bàrbars lladres però, com els saltejadors de camins, exposaven la vida. Els defraudadors, no exposen res. Ni tan sols tenen la simpatia popular dels assaltants de bancs que, de sortir vius, feien veritat la frase que «qui roba un lladre té cent anys de rancor».

No hi ha un agent de Pinkerton o de l'FBI que s'obsessioni per atrapar aquesta gent perquè aquests delictes prescriuen tan aviat que no dóna temps al cervell a obsessionar-s'hi. No hi ha risc en el contraban d'art, en l'evasió fiscal, en el buidament de bancs des de dins perquè ni exposen la vida ni s'enfronten sols al sistema sinó que tenen al seu favor esquerdes legals, els millors advocats, els grans mitjans de comunicació... Així no hi ha qui faci literatura popular, ni tan sols en aquests temps en què els assassins en sèrie són protagonistes, perquè no hi ha risc i, sense risc, no hi ha emoció.