que tingueu bon dia, pares

és dit (i assumit pel segles dels segles) que de mare, només n'hi ha una; de pares, en canvi, molts: el Noel; el Sant (d'aquest sí que només n'hi ha un i viu al Vaticà); el carbasser; el nostre (al qui tantes vegades ens hem encomanat, «ans deslliureu-nos de qualsevol mal, amén»). Hi ha pares de la pàtria, de la ciència i de la literatura. Avui, onomàstica d'un sant que va ser -paradoxes del destí- pare per intervenció divina, Josep, el fuster de Natzaret, es commemora, precisament, el dia dels progenitors que ho han estat com Déu mana, per obra i gràcia de la naturalesa. És data de cuponazos-com el que sorteja l'ONCE, amb una milionada de milions de premi-; d'ofertes per internet; de regalar colònies i perfums, rellotges i botons de puny -sí, encara hi ha qui utilitza aquests estris tan carrinclons que es posen a les camises-. També és dia de crema, però no pas en honor als pares terrenals, sinó a aquell a qui li va fer la feina l'Esperit Sant. Tradició dolça i ben catalana, per cert. Avui és el dia dels homes de la casa amb fills -elis, elis, barons sense descendència-. És el nostre dia i ens toca celebrar-lo, per recordar que de les ben poques coses bones que hem fet en aquest món, tenir fills hagi estat, amb moltíssima probabilitat, la més destacada. I ja se sap: si el pare és músic, el fill és ballador. I això ens fa contents, ens fa sentir útils d'alguna manera. I ens crea dubtes i pors i angoixes. També els passa a les mares, cert; però avui no és el seu dia. Tot arribarà -el primer diumenge de maig és per a elles, hora de comprar més cupons de l'ONCE, gangues per Internet, colònies i perfums, no pas botons de puny. Un mascle -avui és nostre!- no arriba a entendre el pare fins al dia que n'esdevé. És només llavors quan ho entén tot: les manies, les males cares, els retrets, les lliçons, les abraçades i els petons. Només obrim els ulls quan ens posem en la pell de l'altre; molt humà; i molt masculí. En resum: visca el pare que ens va parir!