QUI DIES PASSA, ANYS EMPENY

Com bé deia Heràclit, tot flueix. Malgrat que els actors polítics espanyols siguin els mateixos que fa sis mesos, res és igual. Tot és més agònic i amb paràmetres més similars a altres països europeus. Espectacle gens engrescador: l'amnèsia campa a totes les generacions i augmenta la desafecció cap a la creació de l'Estat comú amb manifestacions aparentment contraposades al Nord i al Sud d'Europa. Al Nord, insolidàries i racistes. Al Sud, oportunistes i demagògiques. Empelts del feixisme i del comunisme. Del que calgui amb tal d'afalagar les frustracions personals dels electors. Farts de ser zeros a l'esquerra quan sempre, a casa, els han dit que eren els reis de la mare.

El referèndum britànic, si no té un resultat mot significatiu per a la permanència -gens previsible-, tindrà un efecte demolidor per Europa. Un sí justet, o el no, animaran la diàspora o la de-construcció, la fi del somni europeu. Els resultats espanyols, amb la inestabilitat prevista, no ajudaran a reforçar res. Caldria capgirar les previsions, debilitant el populisme neocomunista i enfortint una opció moderada, proeuropea i amb capacitat d'atendre l'emergència i la fractura socials que ha provocat la gestió de la crisi per part del PP. I no sembla el cas.

El cromo ja es fa esperpèntic quan ens mirem Catalunya. A països normals com Alemanya, Itàlia o Xile, avui ja sabríem si el govern té la confiança o no del Parlament. Si hi ha crisi i nou govern o eleccions. Però, aquí, aquests administradors de rampoines no volen deixar ni seient ni sou ni que sigui amb goma dos. Administren, des de fa quatre anys, amb el sòlid principi i valor moral del qui dies passa, anys empeny. No hi ha cap altra perspectiva política que no sigui la supervivència. País empantanegat, amb sobredosi de propaganda i d'ignorància, té el govern que més s'adiu amb aquest estat de misèria general.