Desconec si hi ha algú que no examini amb lupa el destí dels seus diners. Fins els que compten amb una economia sanejada ho fan, potser perquè molts han arribat a aquesta condició mesurant-los. Ens uneix, arreu, el control estricte de les nostres despeses, per assolir, assegurar o incrementar el desitjat nivell de sosteniment. No hi ha moneda a la qual no ?seguim el seu parador, per escassa que sigui la quantia, perquè habitualment acostuma a existir valor darrere d'ella: el de la suor que ens ha suposat aconseguir-la.
Quan adquirim alguna cosa o decidim aplicar els nostres estalvis a una finalitat determinada, no solament ho fem després de contrastar l'oferta en termes de qualitat i preu, sinó que estem també molt atents a l'evolu?ció del producte, a efectes de la seva garantia. Volem comprar bé i barat, per no haver de tornar a fer-ho.
No estic segur que tot això succeeixi quan fem servir els pistrincs per pagar impostos i altres càrregues públiques. En tractar-se d'obligacions legals, satisfem el deute sense reparar la major part de les vegades ni en la qualitat del resultat ni en la seva durabilitat. Per més que a través dels sufragis en cada elecció puguem aplaudir o recrimi?nar la forma en què es gestionen els nostres esforços fiscals, la sensació és que aquesta tela que tant ens ha costat aconseguir se'n va a un sac sense fons que, de tant ser malbaratat , ja no dóna ni per mantenir cada any la nació.
Mentre això succeeix, la publicitat institucional insisteix en la utilitat i el profit social dels tributs. Ningú pot dubtar-ho. Però del que es tracta aquí és de portar al terreny del convenciment ciutadà aquestes candoroses proclames, una cosa que només es pot obtenir a partir d'una dada de partida que se sol solapar: aquests diners no són de les Administracions, sinó meus i seus, fruit del que hem guanyat pels nostres propis mitjans. Encara que estigui en mans públiques, aquests diners són de tots i cadascun dels milers de contribuents i de les seves famílies, de manera que aquesta milonga que els diners públics no són de ningú, com sostenia aquella ocurrent ministra, és de categoria: cada euro que arriba a l'erari té un amo.
Així les coses, un elemental procedir domèstic ens ha de conduir a preguntar-nos, amb més freqüència del que ho fem, si amb els nostres bitllets s'està fent el que procedeix, o si, per contra, estem col·laborant a consolidar un modern Leviatan que, serveis bàsics al marge, ni ens proporciona excessius retorns o beneficis, ni podem ja tampoc costejar.
Si traslladéssim aquesta forma de pensar als tributs, és a dir, si consideréssim seriosament que aquests fons segueixen sent els nostres, sens dubte defensaríem la tan malaurada austeritat, com fem en les nostres economies casolanes per pur sentit comú, i especialment quan vénen mal dades. O ajustaríem també el disseny de les estructures que depenen d'aquests diners, limitant-les a allò fonamental o imprescindible. Dubto que algú vulgui seguir sufragant una cosa que no li genera més que despesa, per més que es recomani en nom de "la societat", cosa que, com va deixar dit la filla d'aquell botiguer anglès, no existeix, sinó homes i dones individuals i seves famílies, que necessiten mirar per si mateixes en primer lloc i després pel veí, però per aquest ordre.
Com fem a casa, hem d'impedir que els diners que apliquem al sosteniment de la cosa pública es malgastin, com tan sovint advertim que es fa amb bajanades costosíssimes. I, sobretot, replantejar-nos si té futur un Estat que no es limiti a les prestacions elementals, i que no obstant això ho faci envaint cada vegada més espais que corresponen a la iniciativa privada, autèntic motor de qualsevol país civilitzat.
Menys impostos, millor optimitzats i una administració eficient i centrada en l'essencial: seguretat i serveis bàsics. El contrari, ni té raó de ser ni condueix més que a apuntalar un ruïnós estat de coses cada vegada més difícil de mantenir i que tant desafia les economies familiars.
