Trump no és el problema

Donald Trump ja és president dels EUA. I això, malgrat que molts encara es pregunten per què el país ha menyspreat Hillary Clinton -més ben preparada, amb molta experiència política, membre de les elits socials i polítiques- i ha triat un milionari inculte, racista, masclista, xenòfob, i a qui totes les enquestes donaven perdedor. Ningú no havia valorat que la crisi ha canviat els EUA: una gran part de la classe mitjana ja no ho és; els negres segueixen on eren; a les dones blanques no els queia bé Clinton, tan estirada, tan "elit"; les ?desi?gualtats han augmentat; el país està més dividit, socialment i econòmicament, que mai; la política i els polítics han perdut la credibilitat. I culpen l'establishment, els poders. I voten el canvi. Però no només de persona, sinó també d'estil. Han confiat en un home agressiu, violent, però que "ha sabut fer diners" (a banda dels que ja tenia), que proposa una política nacionalista -"Amèrica per als nord-americans"- que faci tornar les empreses deslocalitzades, que Amèrica deixi de ser "xèrif del món" per preocupar-se més d'ells, sense "vel·leïtats socialitzants". Que els retorni, com a mínim, on eren.

El món s'ha trasbalsat. Però Trump no és el problema, sinó el símptoma d'una crisi que pateix Occident a causa d'una política que malmet l'estat del benestar, sacrifica la sanitat, l'educació, les prestacions socials, el compromís amb la vellesa; que potencia les desigualtats econòmiques; que no veu persones sinó números. Aquesta és l'autèntica malaltia, l'economia neoliberal deshumanitzadora, i el risc d'acceptar-la com a conseqüència inevitable del capitalisme. I compte, que la ultradreta europea està a l'aguait.