Cartes

Xavier Serra Besalú Girona

Hem passat tots uns dies una mica neguitosos amb el tema aquest de la «postveritat». Els d´Oxford, que l´han escollit com a «la paraula» de l´any 2016, la concreten: «Els fets objectius són menys influents en la formació de l´opinió pública que l´apel·lació a l´emoció i a les creences personals». Renoi! I ara, ¿què explico jo a classe de Ciutadania, valors, etc.? Que la veritat no compta?

Justament aquests dies hem estudiat a l´optativa de Filosofia que es cursa a quart d´ESO les concepcions de «veritat»: com a (a) ­correspondència, (b) utilitat, (c) perspectiva o (d) coherència formal. I els alumnes ho han entès. O, almenys, m´ho sembla. I ara què?, ho engeguem a passeig i ni ens immutem? Perquè si la mentida i la veritat conviuen, quina és què?

Per a mi: a) vull gent i institucions de la «proveritat» al meu voltant , no de la «postveritat»; i b) els «populistes» no ens enganyaran pas sempre, però poden fer molt de mal. Anem-hi amb compte!

Els dogmàtics i els escèptics són extrems nefastos: uns no escolten i els altres no tenen res a dir. Volem dialogar, com Sòcrates, per ­descobrir la veritat, però cal aturar els que en fan una garrofa o una enganyifa.

Un cop més, només l´escola ens pot salvar.

El pessebre, homenatge a la nostàlgia

Lola Arpa Vilallonga Peratallada. Mas Palet

Black Friday, Halloween... Em pregunto el perquè de tanta afició a copiar les tradicions d´altres països i a menysprear les nostres...

Quan s´acosta Nadal, fa més de trenta anys que a casa fem «el pessebre». En un mercat d´Olot, aquells desembres que encara feia fred, quan els nens eren petits, ben abrigats amb guants i bufandes vam comprar les figuretes de fang: Sant Josep, la Marededéu, els pastors, els Tres Reis, l´àngel, el dimoni, el caganer, el ramat de xais... Durant tots aquests anys, sempre amb els mateixos personatges i diferents variants, he anat escenificant la historia del naixement.

La imaginació mai hi ha faltat! Un any el dimoni s´amagava dins la cova, l´altre els reis pujaven per una muntanya, l´altre, el naixement era dins un cistell vell, l´altra dins d´un fanal atrotinat, sense oblidar la enfarinada final... i en arribar la Nit de Nadal, petits i grans esperem amb emoció el moment de contemplar la petita obra d´art... l´olor de la molsa fresca, del suro humit, les llumetes dins la cova, la lluentor de les espelmes, les nadales, els poemes. Amb una gran simplicitat hem creat un ambient màgic!

És precisament aquesta màgia, aquesta senzillesa que enyorem dels nostres pessebres, i que mai podran ser substituïdes per les fredes modernitats dels nostres dies.

Adéu a la Fageda d´en Jordà

Jordi Dalmau GIRONA

Quan la tardor arriba al cor del paisatge de la Garrotxa, la diversitat de colors és molt atractiva. Però els dies de festa hi ha un turisme que pot morir d´èxit. Els visitants pateixen els mals de l´aglomeració. S´escauria un plany així: Saps on és la Cotxeda d´en Jordà? / si en cotxe vas a Olot, amunt del pla, / trobaràs caravana, un nom pregon / com mai cap més n´hagis trobat al món.

El vers de Maragall era ben clar: / el verd de la Fageda d´en Jordà. / El conductor quan entra en aquest lloc / comença a maleir-lo a poc a poc, / compta els cotxes que maten la quietud, / engega i atura, i està perdut. / Li ve un nerviosisme gran com el món / pel rebombori en aquell lloc pregon, / vol tornar a casa, i ho pensa en va. / Adéu a la Fageda d´en Jordà, / on s´atropella tota la verdor. / Oh pena! Oh diumengera presó!