Darrerament cada vegada tinc més la sensació que un país que viu omplint-se la boca de la paraula CULTURA, que sustenta en aquesta paraula gran part de la seva reivindicació nacional, no té cap mena de respecte i quasi podríem dir compassió, dels seus artistes, engendradors dels fets culturals i que són els responsables de donar contingut reflexiu i consistència intel·lectual a una societat que busca el seu lloc en el mon. No em refereixo a les elits que omplen els nostres enganyosos aparadors, ni tampoc al teixit associatiu cultural que va fent la viu-viu com pot. Parlo d´una classe mitjana de creadors i artistes que han vist desballestat des de fan uns quants anys els seu modus vivendi; i amb aquest ensorrament s´ha perdut la «normalitat» cultural que ofici i poble havien construït amb molt d´esforç i constància.
A mesura que la crisi s´ha fet forta hem anat oblidant als nostres «artistes» i és en aquest punt, davant les factures que toca pagar a final de cada mes, on jo recordo al mestre Flotats, i aquest paràgraf del seu meravellós monòleg Ara que els ametllers ja estan batuts. Aquí en teniu el fragment: «Un dia, l´escultor Joan Rebull deia a Picasso -parlant de l´escultor Manolo Hugué: quina llàstima el pobre Manolo! Un home tan intel·ligent, tan agut, l´home que potser comprengué l´escultura com ningú més en el seu temps, que poc que treballà, quin nombre de peces tan escasses deu haver deixat! Picasso respongué: però com vol que treballés en l´escultura si fou tan pobre! Quines obres hauria pogut deixar si fou pobre de solemnitat? La misèria és estèril, no serveix per a res. Per fer alguna cosa, per arribar a algun resultat s´ha de partir d´alguna cosa. Quan no es posseeix aquest punt de partida, la intel·ligència, l´agudesa, l´enginy no serveix absolutament per res.
Manolo fou tan summament pobre, anà d´aquí allà tan errant, que hagué de dedicar la seva vida sencera a sostenir la gana, i moltes vegades ni tan sols aconseguí arribar a aquest resultat. La misèria condueix al peonatge i el peonatge manté la misèria. Col·locat en aquesta situació, l´home perd la seva vida sencera intentant satisfer les seves necessitats més elementals. Pots ésser intel·ligent, pots tenir grans il·lusions: mai no arribaràs a res. Ni tan sols t´escoltarà ningú. Si ho aconsegueixes, el cas serà tan excepcional, tan summament estrany, que l´excepció no farà res més que confirmar la regla. Per fer alguna cosa, s´ha de tenir temps, temps per pensar, per veure, per meditar, per viatjar, per obrar. El temps es pot comprar amb una mica de diners. Per això li deia que per arribar a alguna cosa s´ha de partir d´alguna cosa».
La manca de suport, la ignorància d´alguns i la desídia de molts, farà que la cultura s´empobreixi a extrems que potser mai més no la puguem recuperar com a motor del que un dia volem ser. I el que ens quedi sigui un empelt denerit sense cap capacitat de florir ni donar fruit que ens alimenti. Perdonin-me el pessimisme, però sense sagnant reflexió no hi ha recuperació possible.
