El Joventut de Badalona, un històric de l´esport català, frega la desaparició. Esportivament està fatal i econòmicament pitjor. Llunyans queden els temps en què parlar de bàsquet a Catalunya era fer-ho del Joventut. I Badalona era la capital d´aquest esport: la Penya, el Cercle Catòlic, el Sant Josep. Jugadors com Kucharski, el gran Nino Buscató, Santillana, els germans Margall, els Jofresa, Villacampa i tants altres. El Joventut ha guanyat quatre vegades la lliga de bàsquet i suma deu subcampionats. L´últim títol, però, data del 1992. També una Eurolliga, el 1994. Des d´aleshores, amb alts i baixos, progressiva decadència. Ha passat amb altres clubs i esports a Catalunya. Parlar d´hoquei era fer-ho del Reus, el Voltregà. Molt abans, també del Girona i de l´Espanyol. I d´handbol del Granollers: tretze títols de lliga. L´últim el 1974. O el Sabadell, en el futbol: 14 temporadas a Primera Divisió i 43 a Segona A, i ara malvivint en la misèria a Segona B. Els anys gloriosos són un record irrepetible per al Sabadell. L´esport català era divers fins entrats els anys vuitanta. El Barça, amb un Espanyol no tan distant com ara, dominava un futbol que deixava espai a altres clubs: Sabadell, Nàstic, Lleida, Europa, Hospitalet. El bàsquet era per al Joventut, però també pel Picadero, el Cercle Catòlic, el Granollers, fins i tot d´un Pineda. L´hoquei, exclusiu de clubs catalans, estava repartit, amb un Reus hegemònic. I l´handbol el dominava el Granollers. Tot això, fins que el Barça va monopolitzar tot l´esport d´elit català. Tres factors hi van influir: la presidència de Josep Lluís Núñez, l´afany centralitzador de la Generalitat i TV3, que va convertir el Barça en l´equip de tots els catalans. La resta, marginació absoluta. L´Espanyol ha sobreviscut de miracle a aquesta trencadissa. Un descens a Segona aquests últims anys, per al qual poc ha faltat en alguna ocasió, hauria sigut una sentència de mort. Ara s´ha salvat gràcies a un inversor xinès, però no és garantia a futur. A Madrid, en canvi, l´hegemonia del Reial Madrid no impedeix la subsistència d´un gran Atlètic de Madrid o els Getafe, Rayo Vallecano i Leganés, els dos primers amb nombroses temporades a Primera. L´esport és probablement l´espai més visible d´aquesta homogeneïtzació imposada a Catalunya des dels anys vuitanta, però és extensible a tots els àmbits. Fa anys que les delegacions territorials de la Generalitat són purs apèndixs de Barcelona. No tenen cap autonomia de decisió. Les cambres de comerc catalanes han descobert fa poc la imposició centralitzadora de la Generalitat després d´anys de genuflexions davant el poder polític català. Molts ho comparteixen, d´altres ni se n´adonen i a una minoria se´ns posa fatal. Paradoxalment, almenys en l´àmbit de l´esport, només ho resoldria la independència. Les noves lligues catalanes disminuirien el potencial del Barça, augmentarien el de la resta i, al cap de pocs anys, s´igualarien.