Les declaracions de Fèlix Millet, Gemma Montull i Jordi Montull no van ser tan divertides com s'havia pronosticat, però poden representar el tret de sortida perquè comenci la cacera. Perquè les seves confessions van aportar informacions concloents i esclaridores: Ferrovial pagava el «delme» que, en comptes d'anys d'indulgència plenària, comportava contractes d'obra pública. Els pecadors, induïts pel penediment, fins i tot van aclarir un detall: Maragall s'havia equivocat, el «problema» no era el 3 sinó el 4%. I se'l repartien: un 2,5% per CDC, un 1% per Millet i un 0,5% per Montull. Molt de temps i molts diners? Doncs, Déu n'hi do. Des de 1984, un bon pessic d'uns 24 milions d'euros. Finalment, van passar la pilota a Daniel Osàcar, extresorer del partit, per qui Mas posava «la mà al foc». I la va posar novament dijous, mentre ambdós negaven les acusacions.

Però, des de CDC, no tenen res a dir? Bé, Pujol ni hi és ni se l'espera. Prou feina tenia amb els fills i el peix al cove. I quan Mas era secretari general? I ara? El PDeCat se'n renta les mans i diu que ells no hi eren, que això és cosa de Convergència. Però CDC ja no existeix; van canviar de nom i així, de retruc, alguns dirigents s'estalviarien la previsible trencadissa de plats.

Seria d'esperar, però, que el principal responsable d'ambdós partits donés la cara al Parlament per explicar què hi ha de cert en tanta brutícia acumulada. Hi ha un risc: que alguna gent no es conformi amb la responsabilitat política. No envien a la presó els qui atraquen un banc? I si era això el que es volia evitar amb l'empenta d'un somni (el procés) que mereixia un altre temps, una altra gestió, un altre somiador?