Estudis absurds i altres misèries

Estem molt acostumats a veure notícies sobre investigacions científiques tutelades per les universitats de torn. Al principi, aquestes podien arribar a colar però ara estem quasi obligats a posar-les en quarantena perquè moltes vegades, i en part gràcies al fet que els mitjans les presenten més aviat amb poc rigor, semblen tan absurdes i inútils que qüestionen la intel·ligència de l'espècie humana i la consegüent casuística que explicaria tants mil·lennis d'existència. Un d'aquests últims estudis que s'han fet públic el signa la Universitat de Brunel de Londres i cataloga els usuaris de Facebook en funció de les seves publicacions; neuròtics, narcisistes, extravertits, persones amb baixa estima... L'obvietat conclusiva dels resultats, que curiosament no fan esment de l'imbècil, sens dubte la tipologia més estesa a la xarxa, reobre el debat sobre el motiu final d'aquest tipus d'estudis.

D'estudis absurds n'hi ha de tots colors. I sabors, com l'escatològic proposat pel químic japonès Mayu Yamamoto, que fa anys arribava a la sorprenent conclusió que el gust de vainilla es pot extreure de la femta de vaca. No puc imaginar la cara del científic explicant als seus col·legues els resultats de l'estudi de la seva vida. Curiós és també el treball dels neuroinvestigadors de la Universitat de Newcastle, Claire Rind i Peter Simmons, que van monitorar l'activitat cerebral d'una llagosta mentre mirava Star Wars.

Davant d'aquesta mostra d'observació empírica és inevitable especular sobre quines serien les reaccions de segons quins crítics en el mateix supòsit. És cert que la majoria de vegades aquests estudis tenen una aplicació real que pel que sigui costa d'entendre. Això és, precisament, el que no va passar amb una investigació mèdica, que assegurava que per tractar el singlot persistent la teràpia més efectiva no és beure aigua o deixar de respirar durant uns segons, sinó aplicar-se un massatge rectal amb els dits. Aquestes conclusions van ser publicades, com no podia ser d'una altra manera, a la prestigiosa revista Annals of Emergency Medicine.

Sempre he pensat que tenia fusta de científic i amb estudis com aquests tinc clar que vaig errar a l'hora de triar la meva professió. De fet, recordo alguns experiments perpetrats durant la meva inconscient infantesa que ja em suggerien una carrera plena de sexe, drogues i premis Nobel; un consistia a posar uns quants petards tro al bell mig d'una tifa de gos i veure com la detonació expandia la deposició a la velocitat de la merda, concepte que encara avui dubto que ningú hagi patentat; en un altre estudi, aquest en l'àmbit psicològic, vaig poder demostrar a un amic que amb només unes gotes de Loctite sobre un botó qualsevol d'un porter electrònic n'hi havia prou per fer embogir el veïns. Deia Unamuno que només experimentant l'absurd podrem assolir allò impossible. I potser, fins i tot, assumir la nostra pròpia estupidesa.