La història i un perdedor

Expliquen, persones que el coneixen, que Jordi Pujol pare escriu molt. Que passa moltes hores tancat al seu despatx llegint i escrivint, llegint i escrivint. Que a casa pràcticament només hi dorm i hi menja. Les darreres revelacions sobre el divertidíssim sistema encriptat que utilitzava la família per comunicar-se amb Andorra, asseguren aquells que encara hi tenen alguna relació, l´han acabat d´enfonsar. Pujol pare ja no saluda la premsa cada matí; pràcticament no mira els periodistes congregats a la porta del seu pis i menys fa cap declaració com aquella del «sento el que està passant». Ja no hi ha titulars a la casa de la família. Una de les obsessions de Pujol pare sempre ha estat la seva imatge, el que dirà la història d´ell quan no hi sigui. Aquesta és l´única raó de la seva escriptura quasi compulsiva. Aquesta i entretenir el cervell davant l´allau de dades i dades que va servint aquell petit país del Pirineu que fins fa poc tenia la boca completament segellada. A hores d´ara, pensar que l´expresident no sabia res del que feien la mare i els fills és molt innocent perquè està investigat no pel pecat d´omissió, sinó perquè hi ha documents que l´implicarien directament. Pujol pare sap que la història sempre l´escriuen els vencedors. El que no sap és que ell ja ha passat al bàndol dels perdedors.