L aspecte que tenim, poc o molt, és un reflex de nosaltres mateixos. Els canvis que incorporem en la roba, de pentinat o d´algun complement mai passen desapercebuts perquè els estereotips manen, projectant el significat derivat de cada estil. Per exemple, alguns futbolistes es transformen en la mesura que puja la seva fitxa, apostant per les estridències capil·lars o cobrint la seva pell de nombrosos i vistosos tatuatges. També els membres de la classe política es veuen abocats a adoptar els canvis oportuns segons el cànon de cada partit. A l´extensa sessió parlamentària del dimecres passat vam poder comprovar com el llarg serrell que havia exhibit Carles Puigdemont abans d´esdevenir el molt honorable s´havia estructurat en un pentinat més auster i discret. La indumentària de la presidenta del Parlament, elegant i alhora vistosa, amb una jaqueta de color fúcsia, contrastava amb l´estètica una mica desmanegada del líder d´ERC, Oriol Junqueras, gairebé sempre amb la camisa per fora.
Imagino que no va obeir a una decisió pactada la coincidència en el mateix tipus de jaqueta de tons pastel que duien la portaveu de Cs, Inés Arrimadas, i la secretària general d´ERC, Marta Rovira, un cromatisme neutre que destacava vers la radical samarreta negra de l´Ana Gabriel, diputada de la CUP. I l´estil estètic no és un tema menor en l´agenda de Podem, quan Pablo Iglesias va afirmar a la darrera Assemblea Ciutadana de la formació que per comprovar la lluita d´alguns pel poder només cal fixar-se «en com vesteixen ara en comparació de com ho feien quan van començar». Parlar de l´estètica PP mereix capítol a part.
