No fa gaire, algú m'explicava una anècdota protagonitzada per una tercera persona. Era la història d'una relliscada, el típic equívoc en què un individu li diu a un altre que el nen amb qui va és clavat a ell, i resulta que és fill del primer matrimoni de la seva dona. De gags com aquests la vida en regala un munt: és aquest automatisme que ens porta a actuar amb un formalisme recurrent, per acabar descobrint que la vida té més matisos dels que li suposem. L'atzar va voler que, al cap d'uns dies, em trobés el protagonista de la presumpta relliscada, i quan li ho vaig comentar, em va dir que això mai li havia passat a ell, sinó a un conegut mutu, i que no era un nen, sinó una nena. Per tant, per una meravellosa cadena d'esdeveniments, la història havia mutat, canviant els protagonistes i fins i tot el seu sexe, campant amb alegria per les oïdes de persones que, al seu torn, la transformaran fins a límits insospitats.
És evident que, en el nostre dia a dia, som el que vivim, i el que percebem i sentim. Ens aboquem a escoltar cròniques vitals que afecten tercers, en molts casos sense dubtar de la seva veracitat, configurant versions molt enganyoses de les vides alienes. El més inquietant no és que passi als altres, que també, sinó que saps positivament que també ets el focus involuntari del mateix fenomen. Segur, seguríssim, que allà fora, en boques incertes, ets el centre de grans anècdotes que poc o res tenen a veure amb la seva quotidianitat, però que la transmissió oral han convertit en faules presumiblement divertides que redunden en els biaixos de la teva personalitat. En siguis receptor o protagonista, oient o cronista, totes i tots tenim una cosa en comú: en la majoria de casos, no ens arribem mai a assabentar del que es diu de nosaltres.
Això és perquè mai coneixes algú del tot, però sobretot perquè és molt difícil diagnosticar el que projectes als altres. I el més important, perquè mai aconsegueixes saber la veritat absoluta sobre res. Acceptar que no hi ha una manera realment eficaç de conèixer la literalitat de les històries és un pas fonamental per entendre el que hi ha de permeable en les nostres realitats, individuals i col·lectives. I sí, assumir-ho és dur, perquè d'alguna manera torpedina les nostres zones de confort, però també té una virtut inapel·lable: ens consciencia, al final, que la vida és una entusiasta recerca de la veritat.
