Mirem endarrere, però sense rancúnia. Una tempesta i un fort aiguat varen enderrocar una torre de la muralla de Pals, ja no resistent pel pes de la història. L´Ajuntament d´aquell poble es va vendre les pedres per 50 pessetes. Això era l´any 1933. Només feia dos anys, aleshores, que a la Gran Via de Girona hi havia hagut festassa amb els presidents Manuel Azaña i Francesc Macià per arrencar amb un picot de plata una pedra símbol de l´enderroc de les muralles que tancaven la ciutat. Les 50 pessetes de Pals i el picot de l´autoritat a Girona tenien una cosa en comú: eren signe d´un temps en què el patrimoni col·lectiu es preparava la fosa del seu enterrament. Ara no podem pas encetar el joc d´història-ficció sobre què hauríen estat els pobles i ciutats si haguessin conservat tot els bens patrimonials en la seva puresa original. Senzillament, el concepte de patrimoni ha anat canviant.

En l´àmbit europeu es va començar a treballar i definir el patrimoni a partir que patrimoni és tota la cultura material que ha d´incloure l´arqueologia clàssica, les pedres, per entendre´ns, s´hi ha afegit l´arqueologia industrial, és a dir tots els testimonis de l´innovació servida per les màquines (de la Revolució Industrial), també és patrimoni el paisatge natural, les tradicions populars, els museus i centres afins que dediquen espais i voluntats a la conservació i difusió d´allò que conserven. Fins aquí seria la visió física del patrimoni. Però primfilant més, arribaríem a definir-lo com allò que ajuda a les persones a identificar-se amb una terra. Quan Girona havia aspirat a la nominació de «patrimoni cultural de la Humanitat» saltaven notícies de realitzacions preparatòries, creació de clima i coixí informatiu i divulgatiu. Quan en aquella ocasió no es va aconseguir la nominació, la consciència que Girona és un patrimoni irrepetible va continuar i continua.

Pere Bech, un escriptor gironí massa oblidat, va ser el primer de dir que l´arc de la casa Agullana «és més que un arc, és la confusa història que no sabem ben bé, però que és ben nostra». Ho va escriure l´any 1951, quan a la ciuta encara li encaixava allò de «grisa i negra». Aquest afecte de Pere Bech coincideix amb un pensament de Montserrat Roig sobre el patrimoni: «Les ciutats són com les persones: és bo que ens amaguin secrets».

És bo per als ciutadans imaginar possibles descobertes del patrimoni per a identificar-se amb una terra. Quan passo pel car­rer de les Ballesteries i per la pujada de Sant Feliu «miro» amb la fantasia un llenç de muralla que les cases actuals amaguen i insinuen. El Temps de Flors d´aquest any 2018 ens ha permès entrar als Jardins del campaner, pujant el carrer dels Manaies, i sortir a un espai meravellós, situat al peu del Museu de la Catedral, i amb vistes a les grandiositats fins a Rocacorba, una vertadera descoberta pels gironins que ens entusiasma aquest joc de tenir sempre quelcom per descobrir a la ciutat-sorpresa de les nostres infàncies massa limitades.

Els qui gestionen la riquesa inacabable del patrimoni des de les mirandes tècniques i universals acostumen a fer unes recomanacions pel seu tractament, que són gestió, documentació i difusió. Qualsevol dinamització cultural sobre el patrimoni ha de passar per les ciències modernes adients que hauran d´oferir propostes adequades al territori; propostes que han d´observar, primerament aquells professionals més actors i autors de certes reformes, que a vegades poden deixar-hi massa segell personal a les obres. Tornem a dir aquell sentiment fonamental sobre els elements del patrimoni: «són ben nostres».