Em pregunto si l'«amic invisible» dels nens no deu ser un invent dels grans. De fet, no he conegut cap criatura amb amic invisible, però tots els adults en voldríem tenir un. L'altre dia, a les quatre de la matinada, l'insomni em va expulsar del llit. Després de fer un parell de voltes per la casa, vaig acabar assegut a la taula de la cuina, davant d'una infusió de poliol que vaig preparar al microones. El motor de la nevera, tan sorollós en altres moments de la jornada, roncava ara suaument, com si els electrodomèstics descansessin a les mateixes hores que nosaltres. De sobte, em va venir al cap la idea de l'amic imaginari. Que bé que aniria tenir un paio amb el qual parlar de la vida. Millor encara: una amiga imaginària. Era allà, de fet. La meva imaginació acabava de materialitzar-la.
- No sé com he caigut aquí -va dir la dona, que anava en pijama, mirant a banda i banda amb expressió d'estranyesa.
- T'he convocat jo -li vaig explicar-. Estava pensant que bé que aniria tenir una amiga imaginària i de sobte has aparegut tu. D'on vens?
- Del tanatori. El coneixes?
- És clar. Què hi feies?
- Em vaig morir ahir i vaig estar fent voltes per les habitacions de casa, sense saber què fer. No sé on han d'anar, els morts. Després, quan van portar el meu cos al tanatori, el vaig seguir per curiositat. Allò és ple de familiars, cosins i oncles que feia mil anys que no veia. No sé, em va semblar que el meu marit i els meus fills, en el fons, estaven contents que hagués mort. La meva percepció s'ha accentuat des que vaig abandonar el cos. Distingeixo coses que abans em passaven inadvertides.
- Però jo et veig amb cos -li vaig dir.
- És un cos fantasma. Pots veure'l perquè ets molt sensible i perquè són les quatre de la matinada.
- I penses tornar al tanatori?
- Crec que no. Hi havia un ambient molt fúnebre. M'agrada aquesta cuina, segurament m'agradarà la resta de la casa. Si no et fa res, em quedaré aquí fins que esbrini què he de fer.
I aquí la tinc des de llavors. Ens portem bé.
