Volem alguna cosa més que un no

Si voleu veure les debilitats de la democràcia espanyola, analitzeu els successos dels últims dies. Això li diria a qui pretengués defensar que ja som una democràcia perfecta. Aquesta mai existeix. En condicions de modernitat, l'esfera política no és ni intensiva ni extensivament total. Això vol dir que un àmbit polític amb seriosos defectes permet un ample camp de vida quotidiana normalitzada. Així és més difícil percebre les debilitats específiques del sistema polític i més complicat exigir la seva reforma. La gent tira endavant i fa el que pot. Els altres sistemes socials (l'econòmic, el familiar o altres) despleguen la seva lògica de manera més o menys autònoma. Però quan una societat té problemes evolutius, quan es troba davant de grans decisions històriques, llavors la manca d'aquest sistema polític directiu, impedeix disposar d'un pla de futur.

Que Espanya està davant d'una situació de bloqueig evolutiu gairebé no té discussió. Aquesta és la raó de les expectatives davant el Govern de Sánchez, que ens obre certa possibilitat de superar problemes històrics. Però al voltant d'aquesta línia de problemes, també es perfilen opcions regressives que, si aconseguissin el suport popular, no farien sinó agreujar els problemes estructurals de la nostra democràcia. A un costat d'aquest eix es mouen Ciutadans i Casado, les aspiracions dels quals passen per desplegar l'agenda de l'aznarisme: liberalisme imperial despietat i nacionalisme espanyol cuirassat. A l'altre costat es mouen tots els altres, deixant al PSOE la posició de centre. Per això, del tacte que generi Sánchez per resoldre aquests problemes històrics dependrà que Espanya pugui desencallar una situació endimoniada.

Els altres partits, per descomptat, mantindran posicions més radicals, però falta per saber si plantejaran les seves opcions de tal manera que el PSOE no pugui assimilar-les i quedi de nou pres de les forces conservadores i reactives, o bé proposaran les seves opcions de tal manera que el PSOE tingui marge d'elaboració. Pel que sabem, tots estan inclinats a concedir al PSOE una prima de centralitat a condició que ell respongui amb alguna cosa diferent a un no ressec a les seves demandes. El que ell no pugui elaborar, no es pot tirar endavant; però elaborar significa això: transformar, no rebutjar.

Dos assumptes ens han deixat els últims dies. Primer, la decisió de la justícia alemanya de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Aquí la part dura del PP i de Cs han insistit a produir abismes entre la percepció europea i l'espanyola. Amb feresa, pesos pesants com Casado i González Pons gairebé cridaven a la insurrecció contra l'espai Schengen. No han volgut entendre l'argument central de l'assumpte: que allí on un jutge intervé, no ho està fent una màquina. No hi ha automatisme, ni una mena de feina que pugui fer un ordinador; ni tan sols aquesta atenció escrupolosa a la lletra, que caracteritza l' ethos d'un funcionari. Un jutge no pot deixar de prendre decisions singulars després d'una detallada apreciació dels fets, de les circumstàncies i de les lleis. Ja que cap dels dos sistemes nacionals és subaltern de l'altre, la decisió correspon al sistema que executa l'extradició.

És obligació dels polítics saber-ho i fer la pedagogia deguda, que és més que respectar la decisió judicial. Assumir que vivim en sistemes de divisió de poders implica que pot haver-hi percepcions diferents. Exigir que l'altre jutge deixi de tenir la seva pròpia veu i que es plegui sense raons davant la nostra, és un tic autoritari, i molts dels nostres polítics i tertulians mostren una debilitat democràtica en situar més ençà de l'època de la crítica, que exigeix sotmetre tot a un sospesat examen. Això és el que ha fet el tribunal alemany. Reconèixer legitimitat per fer-ho així és el primer pas per contemplar que la nostra percepció pot no ser l'adequada i estar obert a canviar-la. Per descomptat, els juristes ho diuen amb millors criteris tècnics.

El segon tema, o més aviat sobresalt, han estat les declaracions de la senyora Corinna Larsen, que encara fa servir el cognom Zu Sayn Wittgenstein del seu exmarit. En aquest assumpte s'impliquen diversos aspectes, tots ells relacionats amb defectes que arrosseguem des de la nostra transició política, una cosa pròpia d'un règim democràtic immadur. Primer, per descomptat, la necessitat de clarificar les activitats econòmiques de l'anterior cap de l'Estat, cosa que mai es va fer. Com altres personatges de la transició ( Jordi Pujol de forma paradigmàtica), l'anterior cap de l'Estat ha estat objecte de persistents rumors sobre la seva creixent fortuna personal. I aquests rumors haurien de ser clarificats.

L'assumpte concerneix la comprensió de la pròpia monarquia. La clau de legitimitat monàrquica és tradicional i hereditària. Només es pot justificar que la Prefectura de l'Estat recaigui en una família si, i només si, és una garantia de representació digna, d'esperit de servei, d'independència de la lluita partidista i d'exemplaritat per a la resta de la població. Però si el que un cap d'Estat transmet a un altre és una herència dubtosa, amb àmplies sospites d'il·legalitat, llavors tot s'enfonsa. L'argument que els fets corresponen a un cap d'Estat anterior, com va dir la portaveu del Govern, no és acceptable. La monarquia fa peu a la transmissió intergeneracional i va trobar la seva millor expressió en la tesi del doble cos del rei, un mortal i un altre en certa manera etern. La il·legalitat comesa es transmet i s'instal·la així en el si de la pròpia institució i la taca, i no només la persona que va cometre l'acte.

La monarquia espanyola va superar amb el referèndum constitucional la designació de Franco, basada no en la seva voluntat arbitrària, sinó en el reconeixement de la tradició. Però la seva legitimitat actual deriva d'aquella legalitat. La sospita que es violi la llei a la Monarquia parlamentària és letal. És fàcil pensar que la mentalitat de l'anterior cap de l'Estat tingués un sentit relaxat dels rigors i complexitats d'una democràcia madura. És fins i tot versemblant pensar que comprengués el seu regnat com una compensació de les penúries i desgràcies històriques. En realitat, el sistema es va comportar sense rigor i això va cobrir molts mals. Els ciutadans actuals no comparteixen aquells hàbits. Per això necessiten saber amb claredat la veritat mitjançant una investigació parlamentària. Aquí el PSOE no pot pronunciar només un no.

Això té a veure amb una altra part de l'assumpte. Tot procedeix d'enregistraments d'un policia que durant anys va dur a terme actuacions sistemàtiques de confecció de dossiers per coaccionar, fer xantatge o destruir carreres polítiques. Aquesta tasca té com a supòsit la corrupció del món polític i social i l'existència d'un mercat criminal; però també el manteniment de sectors de la policia que no se sotmeten a la llei. Això connecta amb els casos de vells policies torturadors, que no han estat depurats com correspon a un Estat democràtic. Aquests mètodes, que sospitem que segueixen funcionant en la batalla política, i que potser hagin descavalcat el president Feijóo de la lluita per presidir el PP, no poden tolerar-se en un democràcia solvent. I el Govern Sánchez no pot ni ha de limitar-se a pronunciar un no.