En Franco torna

Entre molts d'aquells que, com jo mateix, ens trobàvem en política clandestina molt abans de la mort de Francisco Franco o immediatament després, fos en la unitària Assemblea de Catalunya o fos en partit polític il·legal o fos en ambdues situacions, percebo molta estupefacció pel retorn d'aquell dictador a la primera línia de l'activitat política.

L'enterrament definitiu de Franco en els annals de la història d'Espanya no fou quan, complint el seu desig, es dipositaran les seves despulles en el Valle de los Caídos; fou quan el poble ratificà àmpliament en referèndum la Llei de la Reforma Política, impulsada pel rei Joan Carles, el president Adolfo Suárez i el president de las Cortes Españolas, Torcuato Fernández Miranda, l'autèntic cervell de la millor operació política gestionada i portada a terme en els dos últims segles, com a mínim, comptant amb la inestimable ajuda de Miguel Primo de Rivera en la seva qualitat de ponent-defensor de la futura norma en les seus de les dues cambres legislatives d'aleshores, las Cortes i el Consejo del Reino.

Cap país pot esquivar la seva història, però no li convé remoure-la. Els alemanys, encara avui, tenen molt present què va significar el nazisme. Han passat generacions senceres, però persisteix en ells una mena de mala consciència col·lectiva que no nega la realitat d'haver-se aixecat políticament i econòmicament després d'haver perdut dues guerres mundials. Els russos, per la seva part, han digerit el millor i el pitjor de la seva història. L'han fet seva sense cap estirabot. A la plaça Roja de Moscou hi tenen enterrat en Lenin i a Sant Petersburg, les despulles de tots els tsars haguts es troben a la catedral de Sant Pere i Sant Pau. Tots ells, sense distinció, reben honors.

En cap d'aquests dos grans estats hi ha esbroncs respecte de la pròpia història. Potser perquè han interioritzat que tant els bons moments com el moments més dolents han estat protagonitzats pels mateixos alemanys i russos. Potser perquè han après que cal mirar endavant i no restar contemplatius, i barallats, per tot allò que no es pot modificar mentre sigui passat. Potser perquè han arribat a la conclusió que d'ondulacions històriques tothom n'ha tingut i que, per tant, tot suma i tot resta. Potser, simplement, perquè són més intel·ligents que tots nosaltres i es dediquen a preservar la memòria col·lectiva mentre van construint el demà amb saviesa. A la fi, això és el que ha fet la humanitat sencera al llarg de mil·lennis: Edificar i enderrocar, per tornar aixecar.

Però Espanya és diferent i Catalunya molt més. Ara, com que tot ho tenim solucionat, des de les pensions a l'educació passant per la sanitat i l'equilibri dels comptes públics, hem fet tornar Franco per distreure'ns. Si mirem la tropa hi trobarem gent entrada en anys que va anar a votar «sí» a tots els referèndums convocats pel general colpista, però que ara en reneguen; joves que mai no el varen conèixer i res no saben sobre aquella etapa però que es permeten el luxe de titllar de «franquistes» destacats coautors del trànsit a un règim polític democràtic; i gent de totes les edats i condicions que, en la seva família, tenen l'estigma -si es pot dir així- de disposar d'un museu de la memòria històrica ple d'avis, pares, oncles i etcètera que vestiren camisa blava, aixecaren el braç al més pur estil hitlerià, es confessaren addictes al Movimiento, juraren fidelitat a Franco, es concentraren a la plaça d'Oriente, integraren governs municipals i provincials de l'època, i assistiren als funerals per la seva ànima i que ara, desenes d'anys després, mostren la seva bel·ligerància contra qui els ajudà perquè conformaven la guàrdia dels guanyadors. Com digueren el gran Forges i en Trillo-Figueroa, respectivament, «¡País!» i «¡Manda huevos!».