Si s´anomena notícia la visita de José María Aznar a Génova, potser ha arribat el moment de desenganxar-se de l´actualitat. Segons aquesta adscripció informativa, la normalitat exigiria que el president del PP durant quinze anys fos reduït pels vigilants de seguretat en intentar l´accés a la seu del seu partit de tota la vida, abans de ser emmanillat i ruixat amb algun esprai contra agressors violents.

El PSOE està en precari perquè no té vots, i el PP perquè no té estudis. La resta del bipartidisme a quatre presumeix d´una estupenda salut. Stalin es preguntava «quantes divisions té el Papa?», abans de massacrar els catòlics soviètics. Aquest desafiament es pot plantejar amb idèntic sarcasme a Pedro Sánchez, que només exerceix un poder espiritual sense suport artiller.

Per primera vegada en democràcia, el president del Govern arrenca d´una precarietat electoral, i ve refermat únicament des de la superioritat moral. La corrupció que aclapara el PP, sense perdonar ni el currículum del seu nou líder regenerador, és el combustible que facilita l´allunatge de Sánchez a La Moncloa. El seu mandat equival al d´un tecnòcrata, amb la particularitat que ha estat catapultat des d´un partit concret, a diferència del proverbial Mario Monti.

El problema no rau en l´arribada de Sánchez, sinó en les coordenades del seu manteniment en el poder. El Congrés del PP ha ratificat la urgència de substituir a Rajoy amb més ferocitat que el Congrés dels Diputats. Les dues membres del seu Govern que s´afanyaven a succeir-lo han estat fulminades per militants i compromissaris. Els conservadors han eradicat l´últim rastre del president que tan bé manejava els temps, fins que van venir remenats. Els afiliats populars l´han enterrat a aplaudiments, igual que a Esperanza Aguirre o Cristina Cifuentes.

Oblidat Rajoy amb notable facilitat, la consistència de Sánchez vindrà donada per la seva capacitat perquè l´audiència oblidi el seu pecat original, consistent en capitanejar només 84 diputats sobre 350. No arriben a una divisió, i molt menys a una suma. Amb aquest handicap, cada votació és una escalada sense oxigen. El president del Govern només pot dissimular la seva minoria absoluta instal·lant-se en el moviment perpetu, atapeint l´agenda de decisions, tot i que es remeten a l´era de Franco. Com el hàmster a la seva gàbia, ha de córrer cap al perill per conjurar-lo. Quan deixa de pedalar, s´acosta a l´abisme de l´avançament electoral. Així ha passat aquesta setmana, en el preludi d´una ansietat que es repetirà amb la freqüència d´una tornada.

«El cel no es pren per consens, sinó per assalt» predicava messiànic el líder de Podem. En realitat, Sánchez ha conquistat la volta del cel a l´assalt, però gràcies al consens del partit emergent, que s´ha enfilat al socialista. Els números són molt traïdors, indiquen que el PSOE només avança el PP quan uneix les seves zero divisions a l´escamot de l´esquerra radical.

El fracàs de Ciutadans arrenca de la insuficiència de la seva trentena de diputats per salvar el seu estimat Rajoy, en tant que Podem en va tenir suficient per treure Sánchez de l´anonimat amb el doble d´escons que Rivera. Els números sempre acaben per imposar la seva llei. La dimissió massiva dels antisistema per incompareixença de Pablo Iglesias s´invertirà en algun moment, i el Govern efímer no sobreviurà a un atac pels dos flancs.

A falta de trobar el verb correcte, Sánchez haurà de satisfer, o acontentar, o aplacar els seus socis ocasionals. És l´essència d´una aliança. El poder permet eludir els deutes econòmics, les polítiques sempre es paguen. A ningú sorprèn que Soraya increpi Casado per reclamar el 43 per cent del botí d´unes primàries que va perdre clamorosament, amb una exactitud percentual digna d´El mercader de Venècia. A continuació, es considera ignominiós que els postulants del president del Govern esperin les contrapartides a la seva generositat. El suport del PNB al PP era gratis, pel bé de l´Estat? I ningú descarta que els populars tornin a picar a les portes del partit basc que va batre una marca mundial, en salvar i enfonsar un mateix Govern en el termini d´una setmana.

Produeix cert pudor clausurar aquesta peça d´atmosfera bèl·lica invocant l´habilitat negociadora, que consagrarà o enfonsarà Sánchez. En aquest tràngol, convé respectar la recomanable regla de no disparar sobre les ambulàncies que han col·locat a La Moncloa el malparat president. I per evitar la temptació, recordar que el PP mai donarà suport al PSOE.