Demà ha de ser el gran dia. Un dia on tota mena de polítics i representants públics es donaran cops de colze per sortir en primera fila de la foto a l'homenatge a les víctimes de l'atemptat terrorista a la Rambla de Barcelona, coincidint amb el primer aniversari d'aquella massacre. Allò que importa és qui hi va i qui no hi va, qui hauria d'anar-hi i qui no hauria d'anar-hi i la resta són foteses. Ningú pensa en el dol de les famílies que encara tenen a la pell i al cor la pèrdua d'altres familiars, ni en aquells altres que encara tremolen de pensar-hi com i de quina manera es va pertorbar una ciutat que ha demostrat mil cops que només vol viure en pau.

Però demà res d'això toca, només es tindran en compte les picabaralles polítiques, les històries vestides de periodisme d'investigació per veure si algú més pot caure del seu pedestal, la batalla per ser a primera fila. Cada vegada que hi penso el meu estómac fa un sotrac perquè no entenc com institucions, partits polítics, moviments de tota mena, ideologies diverses, mitjans de comunicació i càrrecs públics en generals no són capaços de deixar en pau les famílies, de respectar quelcom tan íntim com el dol, d'entendre que segurament ningú dels afectats té ganes de formar part d'un circ polític ni mediàtic ni com a titella d'aquest, ni com a complement, ni com a protagonista.

A la Rambla hi va haver una massacre prou dura com perquè els homenatges siguin capaços d'adaptar-se al recolliment que caldria. Els ciutadans i ciutadanes, majoritàriament, no volem demostracions de força ni de poder i menys quan aquestes es fonamenten en la sang de víctimes innocents. Ho hem vist massa vegades en aquest país, cada dia més expert a oblidar-se dels que han patit i dels que pateixen i a promoure i lloar qui és capaç de posar-se al davant de la pancarta per robar uns segons de televisió al contrincant.

Dignitat, respecte, empatia,... i sobretot silenci, molt silenci. Aquest hauria de ser l'únic contingut viable per recordar els que varen morir en l'atemptat. I per això no calen ni polítics, ni institucions, ni mitjans, cal cor i sentiment.