Fer país per megafonia

A Vic sí que saben fer les coses. La idea de repetir periòdicament per la megafonia del carrer «no ens desviem del nostre objectiu, la independència de Catalunya», hauria de ser imitada en tota la resta de poblacions, i a tota hora. La gent és molt despistada, i oblida amb molta alegria i facilitat els deures. Gràcies a la megafonia, aquella senyora que anava a la fleca, recorda que el seu objectiu no era comprar una baguet, com erròniament pensava, sinó un altre de més elevat. I els nens que anaven a escola creient -innocents ells- que aprendre la taula del 7 era la seva obligació, sabran que no, que és una altra. Un està esmorzant en un cafè, disposat a iniciar com bonament pugui la jornada laboral, i gràcies a l'oportuna megafonia comença el dia d'una altra manera, amb el pit inflat i amb ganes d'anar a buscar una falç i segar cadenes.

Als catalans, si no els ho repeteixes sovint, no recorden que viuen oprimits i que es troben -com molt bé va assenyalar Presidentorra- en plena crisi humanitària. Han tornat de vacances, alguns a la torre de la Costa Brava i els altres a Punta Cana, i és natural que, ni que sigui per uns minuts al dia, els marxi del cap que viuen sota el jou d'un estat imperialista, que a Catalunya hi ha una terrible repressió. Sempre és bo que una veu -i més si és tan espectacular com la de Lluís Soler- els faci memòria, que un comença oblidant que ha d'aconseguir la independència de Catalunya i acaba oblidant-se el mòbil de darrera generació al piset de putes sud-americanes.

La veritat és que la gent no hi posa gaire voluntat, a convèncer els seus conciutadans de la misèria i humiliació a què ens té sotmesos el pèrfid Estat espanyol. I és clar, així no hi ha manera de tenir-ho present. Excepte als llacistes, que per contracte tenen l'obligació de repetir-se a si mateixos, cada dia abans de ficar-se al llit, que Espanya és dolenta perquè només vol mal a Catalunya, a la resta li pot marxar del cap. Potser la solució seria, a més d'estendre a tot Catalunya la iniciativa vigatana, obligar tothom a anar pel carrer amb rostre compungit, fins i tot amb sentits plors cada dues hores, no sé, alguna cosa que ens impedeixi oblidar tot el desgraciats som. No ens hem de desviar del camí, hem de ser un ramat dòcil.