Hem de disculpar que el cap de setmana ni Presidentorra ni la resta del Govern català no assistissin a la vetlla de Montserrat Caballé. L´agenda del president d´aquest poble que vol fer -o implementar o consagrar o no sé quin nou terme han inventat per dir el mateix, o sigui res- una república moderna, cosmopolita i avançada, estava repleta: la fira de l´all, la fira de l´avellana i un concurs de castells. Havia de triar, i on hi hagi un tres de cinc -si és que això existeix-, que es tregui donar el condol a la família Caballé. És cert que el ministre de Cultura hi va anar, tot i haver de viatjar des de més lluny, però és que el ministre espanyol no té ni idea del plaer que suposa seure en un tamboret amb un rast d´alls a la falda mentre la gent et fa fotos. Si no, hauria engegat la Caballé a dida i s´hauria plantat en una fira o un aplec, com el representant dels catalans. Un orgull de representant, com hi ha món.

Ahir sí, ahir Presidentorra i -suposo- algun altre conseller, van assistir al funeral, perquè ahir ja era dia laborable i passar-se pel tanatori no implicava perdre una estona del cap de setmana. Al contrari, que si ahir tampoc no haguessin anat al funeral, haurien d´haver treballat en algun tema de país. I això sí que no: el decàleg d´un president llacista estipula clarament que qualsevol excusa és vàlida per deixar de banda la feina. Fins i tot el funeral de la Caballé, que sempre va estar contra el separatisme (així en deia ella) i se sentia tan catalana com espanyola, cosa que a ulls llacistes la va fer passar de diva a botiflera. De diva, a Catalu­nya, només n´hi ha una, i es diu Presidentorra des que l´anterior va interpretar una tocata i fuga.

Ahir, és clar, Presidentorra es va col·locar a primera fila amb un llaç groc a la solapa. El llaç groc és ja una emoticona que adopta diferent significat segons l´ocasió en què es llueix. El de Presidentorra al funeral, que en altres països, o sigui en tots, hauria sigut un signe de mala educació, venia a dir «que es foti la morta». En qualsevol lloc del món, anar a un funeral amb un distintiu polític, fos el que fos però més si se sap que no el compartia el difunt, seria impensable. En canvi, a Catalu­nya només hi ha una cosa impensable: que un dia tinguem un president amb les facultats mentals intactes.