La vida d´ara mateix s´assembla a la de l´època de la dictadura. Res no es pot fer, un còmic és antipatriota i se´l porta al jutjat, tot és nou i dolorosament vell. Per altra banda, es publiquen les raons dels acusadors. Han tingut un any de coll per redactar el que presenten i, sobretot, per defensar la unitat d´Espanya. Penós. Acusen el poble català d´haver-se manifestat cada onze de setembre. Defensen que una persona hagués perdut un ull perquè va tirar una tanca metàl·lica contra policies armats fins al seny en una mena d´exoesquelet contundent. La víctima és el culpable. Com es pot canviar la realitat? Què implica violència soterrada? El pacifisme és violent. Els pacífics som preterroristes. No hi ha més que «España grande y libre». S´acusa als presos polítics pel que no han fet. No se´ls enfila per fets sinó per suposats fets. Mana Vox i tothom alimenta l´extrema dreta. S´acusa de malversació sense proves. L´anticatalanisme de tribunals antisistema. Si baixa la borsa, es canvien resolucions fins que pugi. El temps d´ara és únic: la presó és injusta, no es pot culpar qui no ha fet res. Mentrestant, l´excomissari Villarejo va aportant peces encapsulades que retraten com es pressiona i es modifica la justícia. El cas Otegui mostra que, encara que s´engarjoli algú durant anys amb mala praxi judicial, això no implica res. La justícia és un territori enfangat que ningú no té el valor d´aclarir. Als antics republicans del PSOE els fa por encarar la inseguretat jurídica; els nous han tirat a la bassa el llegat dels vells i apareixen, amb l´ànima endiablada, com republicans monàrquics. Dominus vobiscum! Malgrat els socialistes, la realitat s´imposa. Més Villarejo, sisplau!
