Auriculars

Vivim diferents vides, ara també virtuals, però n'hi ha una de la qual parlem poc però que té les seves pròpies regles, avantatges i contraindicacions: la que vius quan escoltes música amb els auriculars. És un exercici que, d'entrada, resulta força discutible. No deixa de ser una forma molt efectiva d'aïllament que repercuteix, i molt, en determinades sinergies quotidianes, perquè al capdavall ens tanca dins d'una capsula imaginària que ens acaba distanciant de l'observació directa. També té un repunt d'individualisme exacerbat que ens torna asocials, inaccessibles. Els auriculars són com la frontera d'un espai intransitable per als altres, una delimitació que genera plans narratius de manifesta incompatibilitat. Sense oblidar que, en alguns contextos, s'erigeixen en la perfecta excusa per a la indolència: quantes vegades heu vist algú que no cedeix el seient a l'autobús, per exemple, fent-se el distret per l'eloqüència cosmètica dels auriculars? Dit això, també té les seves coses bones i algunes d'elles estan directament relacionades amb la nostra capacitat de mostrar-nos tal com som. La immersió musical en espais quotidians ens fa més eficaços percebent el que hi ha de fantàstic en el nostre entorn, perquè l'acompanyament sonor ens el torna més viu, més personal. Caminem amb més energia, somiem amb més intensitat. Una bona cançó en un context anímic adequat ens porta a moure'ns en els moments més inesperats, a ballar davant semàfors en vermell i a cantar en trànsits intranscendents. Semblem els protagonistes d'un musical invisible davant vianants que somriuen còmplices amb les nostres dèries: no escolten la música, però veuen les seves meravelloses conseqüències. Els auriculars potser ens aïllen del món compartit, però ens fan més tangible el que portem dins. Són la clau mestra de les portes dels pensaments ajornats, d'aquelles coses que només emergeixen quan tenen banda sonora. I després hi ha la coreografia, diària i persistent, de creuar-se amb altres persones que també en duen. Quan intercanvieu mirades hi ha alguna cosa d'empatia espontània, perquè els respectius auriculars són la constatació d'un viatge en paral·lel. Són profundament ambivalents, sí, perquè encarnen algunes de les febleses de la nostra vida en comunitat però també el millor de la nostra capacitat per evadir-nos. És en aquesta contradicció, en aquest debat sobre el que ens uneix i ens separa de la realitat, on trobem la nostra veritable cara. Perquè al final del que es tracta és que, quan et treus els auriculars, la música continuï sonant.