Agència de Residus de Catalunya ha engegat una campanya de conscienciació amb un lema ben inquietant: «Les teves excuses estan acabant amb el planeta, no te n'adones?» D'adonar-nos-en ja ens n'adonem. A les xarxes socials corren imatges esfereïdores de tortugues amb la closca travessada per un plàstic, xifres de mortaldats desproporcionades de tot tipus de bèsties i, per als que no són de llegir, s'ha difós una vinyeta on un home amb un peix a la mà demana a la caixera una bossa de plàstic, i ella contesta que la bossa és a dins del peix. El drama és saber de qui és la culpa de tot plegat i més quan ens diuen que tot el planeta és en perill. L'Agència apunta directament el consumidor. Si no reciclem bé, tot se'n va en orris. Es fa molt difícil de comprar menjar, imprescindible per a la subsistència, que no ens el serveixin embolcallat amb tota mena de materials que mai no ens cruspirem, principalment de plàstic. Després d'una compra, em fa l'efecte que el volum dels envoltoris ocupa més espai que tot el menjar. Però un iogur no me'l puc endur directament amb les mans sinó que l'he de transportar amb el plàstic que l'envolta. La culpa no és pas nostra. Fins fa quatre dies, tot se servia amb vidre, cartró i paperines de paper. Si l'envàs era de vidre, te'l cobraven i, quan el retornaves, te l'abonaven. Ves quina forma més saludable i senzilla de preservar el planeta! I ara, que som més intel·ligents per allò de l'evolució, ens fan pagar tota la festa. Si aquest sistema es va deixar de fer, no va ser per la pressió dels consumidors. Ni tampoc vam idear l'absurd de castigar l'ús de bosses de plàstic amb cinc cèntims de penyora: després de gastar cent euros en Ferrero-Rocher, no ve pas d'uns cèntims de més. I aquest gest, al planeta, tant se li'n fum. Qui va permetre l'ús dels plàstics va ser la mateixa Administració que ara ens vol fer sentir culpables de la tragèdia. Si en realitat el planeta és en perill imminent, és l'Administració la que ha de prohibir tots aquells elements que el perjudiquen. Si és la indústria la que pressiona, no costa res de donar un cop de puny a la taula. Són les seves excuses les que estan acabant amb el planeta i no se n'adonen.
Enrere havia quedat el sentiment de culpabilitat que una altra generació ens havia transferit perquè, fa no sé quants mil·lennis, un home en un llibre s'havia menjat una poma i ara ens trobem que hem de tornar a tenir remordiments de consciència quan volem menjar una poma i ens la serveixen embolicada en plàstic, tant si volem com si no.
