Segons que ens mostren totes i cadascuna de les enquestes que anem coneixent, la política i els polítics constitueixen més un problema que una solució per a la ciutadania.
No és una percepció sense base real. Els espectacles que ofereixen alguns parlamentaris, aquí o a les Corts Generals, ho són tot menys edificants. Passa el mateix respecte de manifestacions fetes als mitjans de comunicació i de tuits improvisats i mai pensats. No és d'estranyar que sorgeixi Vox en un camp abonat per l'insult i la desqualificació. O és que es pot donar una collita distinta?
La política s'ha devaluat moltíssim en la percepció d'un gruix important per nombrós de la ciutadania. Aquesta no és ni pot ser una bona notícia perquè té el seu origen en la irresponsabilitat dels nostres representants en l'exercici del seu deure.
No els votem i tampoc no els paguem perquè converteixin tot parlament en un circ on tot s'hi val menys el seny.
La democràcia, per definició, és contrast de parers, però no lloc per la mala educació. L'ús de vocabulari propi dels carreters d'altres temps s'està «normalitzant» en la vida política i la seva transmissió en temps reals no ajuda a disposar d'una societat propícia per a la reflexió.
El no acord s'està convertint en deessa, quan la democràcia, per sobreviure i per millorar-la, necessita acords ni que sigui des de la diferència ideològica.
La deformació del concepte de responsabilitat és total en l'àmbit polític. En canvi, l'assoliment de l'interès general, nucli indisponible de tota democràcia, passa, sí o sí, per l'exercici de la responsabilitat.
La pràctica d'una política que s'inhibeix respecte de l'interès general ens condueix irremeiablement a la desesperació de la ciutadania i a l'apilonament de problemes irresolts per ajornats. L'ús de l'engany i de la mentida com a estris habituals dels actors polítics és més propi de delinqüents que no pas de servidors dels afers públics.
Ara mateix, al marge dels acords per conformar govern a Andalusia, l'aparició de Vox en l'escenari polític i de l'acceleració de la roda de l'hàmster en el cas de Catalunya per la proximitat del judici relatiu a la declaració unilateral d'independència, ni Espanya sencera ni Catalunya en particular es poden permetre que els seus respectius pressupostos generals per a enguany no disposin de cap garantia per ser ben aprovats.
No sé els actors polítics, però sí que em sembla que els ciutadans de carrer hi perdem. Tots.
Aquest és un exemple d'irresponsabilitat si tenim en compte, entre altres factors, que l'economia espanyola i catalana, ambdues, veuen reduïdes les seves inicials perspectives de creixement econòmic i de creació d'ocupació a mesura que ens endinsem en el 2019.
No ho dic jo; ens ho diuen des de la Unió Europea fins a l'OCDE passant pel Banc d'Espanya i el FMI. Pel que observo, al vicari Torra li importa un carregament de bledes si la Generalitat disposa de pressupost o no en disposa.
El seu objectiu -ho ha tornat a repetir fa pocs dies- és que el Parlament investeixi Puigdemont. No sembla que ERC hi estigui disposada.
La visió reduccionista d'en Torra no és un servei a l'interès general, és un acte que inclou reduccionisme i egoisme. És una depravació del mot política.
Assumir la responsabilitat que Catalunya, i també Espanya, disposi de pressupostos, comporta negociar entre desiguals, però mai renunciar a les conviccions més profundes de cadascú.
Tenim massa problemes, com ara els parcs de bombers, l'ensenyament o la sanitat, com per instal·lar-nos en el búnquer de la virginitat dels ideals. O així ho penso i ho dic.
