Por a Girona

L 'Estat necessita que el ciutadà tingui dues coses clares: si es porta bé rebrà protecció i si es porta malament serà castigat. Enllà d'això, quan l'Estat envia policies de paisà (i encaputxats) a detenir ciutadans a casa seva o al carrer, amb l'excusa que necessita comunicar-los que els investiga, el missatge és d'una pedagogia tètrica. Ve a dir que demà pot ser qualsevol, l'agraciat.

Les detencions de dimecres passat a les comarques de Girona van ser performàtiques. Dos alcaldes de la CUP, un fotoperiodista, diversos membres dels CDRs, de l'ANC i de col·lectius independentistes, la policia espanyola els investiga per un delicte de desordres públics, la presumpta participació en el tall de les vies del TAV a Girona que es va produir l'1 d'octubre de 2018, primer aniversari del referèndum. Detencions performàtiques, perquè es va dir que servien per comunicar la condició d'investigats però a ningú no se li escapa la dimensió teatral dels fets.

Tal com estan els ànims, enviar policies encaputxats a fer el mec no indica que l'Estat passi per un moment de debilitat. Malgrat més d'un digui que l'Estat fa aigües, i que la prova és que actua a la desesperada, l'eina més poderosa per sobreviure que té és el control del termòmetre de la por. De vegades sembla que més d'un, no és que no tingui memòria, sinó que directament baixi de l'hort. Al joc de cordills de les animetes, el poder els mou en funció d'interessos diàfans: perpetuar-se. Escalfar les bases de l'independentisme més combatiu, tocar els alcaldes més significats, esvalotar el galliner sempre elèctric dels estudiants, vet-ho aquí, la tàctica és de manual. És el que el senador Jon Iñarritu en diu la plantilla basca.

Una altra de les conseqüències dramàtiques, d'aquesta manera d'administrar la por, és que els tempos de l'Estat no corren paral·lels als tempos d'una vida. El mal que causen les detencions discrecionals a les persones afectades i a les seves famílies, organitzacions i entorns socials, és de caràcter immediat. Inocula la por, a la manera d'un autoregulador que ben sovint passa de pares a fills i, de passada, normalitza un tipus de violència que després és gairebé impossible de fiscalitzar. En canvi, el mal que la ciutadania pot infligir a l'Estat, mitjançant la protesta i el sempre poc avaluable desordre públic, sol ser de caràcter transitori, conjuntural. Les proves les té tothom a la vista.

Dit això, de moment l'estratègia que l'Estat està seguint contra l'independentisme català té els peus de fang. I no és que disposem d'un oracle. Només cal fullejar quatre llibres d'història, de literatura, i assabentar-se una mica de les trifulgues semblants, d'ara, arreu del món. L'estratègia de la por pot crear el miratge, a la torre de control de l'Estat, segons el qual la ciutadania és un ramat d'ovelles que de tant en tant necessita quatre bastonades. El mateix miratge que, dos segons abans d'obrir els col·legis per fer el referèndum del primer d'octubre, encara deia que no se celebraria i que d'urnes no n'hi hauria.