La feina ben feta té futur

El progrés econòmic d'un país té com a factor principal el treball, la constància, l'esforç personal dels empresaris, dels emprenedors, dels autònoms, que dia a dia estan al peu del canó, sense defallir ni un moment, no emperò, el seu patrimoni està en joc. La falta d'aquesta persistència els pot comportar una fallida del negoci, que tindria com a conseqüència la més que probable tancada del seu establiment. Per descomptat que aquesta possibilitat està molt lluny del seu pensament. El propietari d'un negoci, sigui el que sigui, no té hora de descans. Quan acaba la jornada laboral en el despatx, magatzem, oficina, etc., continua pensant en el futur de l'empresa a casa mentre menja, mira la televisió, o en el llit. No tenir aquestes inquietuds pot ser negatiu perquè s'hi juguen el futur de la seva família.

Els treballadors, en general, també contribueixen a fer que el país vagi endavant amb la seva compareixença diària a l'empresa. El seu futur depèn de la feina ben realitzada, perquè d'aquesta manera l'empresa progressa i permet que pugui pagar la retribució merescuda. Així, aquest binomi, empresari-treballador, malgrat les situacions indesitjades o inoportunes que poden sorgir en l'àmbit laboral, constitueixen l'eix essencial del sistema econòmic i social de qualsevol país.

No obstant això, es donen circumstàncies que, alienes al desig de progressar econòmicament amb la vista posada en el futur dels seus fills, perjudiquen greument aquestes persones. Entre elles, podem destacar l'absència de polítiques que regulin factors tan importants com el finançament, subsidis, sanitat, relacions laborals, seguretat, etc. Supòsits que s'han de regular sovint per no caure en una paràlisi total de la conjuntura econòmica-social d'una regió que és considerada com una de les més desenvolupades d'Europa.

Per evitar l'enquistament crònic de les normatives que regulen aquest àmbit que impedeixi l'evolució progressiva de la indústria de Catalunya, és obligat, per part del Govern i per extensió del Parlament, aprovar les corresponents lleis que dinamitzin aquesta qüestió. Normes que no dificultin l'empenta de qui arrisca tots els seus béns en la consecució d'una finalitat, que no és altra que llaurar el seu propi destí i el futur de la seva descendència.

Però, aquest objectiu queda completament aturat quan qui ha de gestionar i preservar el benestar dels ciutadans catalans no practiquen la forma de treballar d'aquells que tiren del carro cada dia. No es pot governar un país estant absent constantment del lloc on han de desenvolupar la seva tasca. No avançarem tancant els ulls a la realitat que ens envolta justificant que tot és culpa dels altres. És molt depriment què qui ha de vetllar perquè el país continuï essent capdavanter, només consideri primordial objectius particulars d'una part de la ciutadania catalana, abandonant a la seva sort a qui cada dia s'aixeca incansablement deixant-se la pell i el que faci falta, per millorar la seva vida.

Aquest país, que tant estimen, no es mereix que els seus governants i diputats passin olímpicament de dirigir eficientment el futur dels catalans. Necessitem un canvi de rumb, és imperatiu que tornin a asseure's per dialogar, negociar, gestionar, per aconseguir una convivència pacífica que ens porti a un port segur, ple de satisfaccions, de benaventurança, de tranquil·litat, bàsic per recuperar el prestigi de la nostra terra.