La imaginació col·lectiva

Així com els antics grecs pensaven que la veritat necessita emparar-se en la mentida, el bon funcionament de la democràcia exigeix també la creença en un «relat» noble que eixampli la imaginació de la ciutadania: un mite fundacional que, sota una vestidura narrativa, susciti el desig del bé comú. Per al politòleg Pierre Manent, la crisi pròpia de la nostra època té lloc precisament en l'espai de la imaginació col·lectiva. «Després de tot -reflexiona el gran intel·lectual francès- la constitució de les nacions pressuposa un tipus d'imaginació col·lectiva que ens persuadeixi que formem part d'una mateixa comunitat: per a un habitant de Brest i un altre de Perpinyà sentir que pertanyen a la mateixa comunitat requereix un esforç i certa capacitat imaginativa. I ara fa la sensació que aquest procés s'ha debilitat i que dubta radicalment de si mateix». En la seva crítica, Manent pensa especialment en la globalització, conformada intel·lectualment per unes elits deslocalitzades, que saben desplaçar-se d'un país a un altre, enfront de l'home comú que manté l'afecció a la seva terra. Dit d'una altra manera, l'autor gal pensa en França (o en Espanya) enfront de la Unió Europea. Però la seva anàlisi sobre la crisi política que vivim pot aplicar-se a altres processos de desintegració social, com el que pateixen també els vells Estats-Nació. Amb gramàtiques diferents, la majoria de països europeus pateixen el setge de la fragmentació moral. El comú es debilita en favor del dogma del particular o, per dir-ho freudianament, del narcisisme de les petites diferències. No cal anar al conflicte territorial que afronta Espanya des de fa un temps i que constitueix, sens dubte, el problema més greu del nostre país, sinó que n'hi ha prou de comprovar com, davant l'avanç dels discursos populistes, el relat noble de la democràcia liberal es ressent a mig Europa -ja sigui al Regne Unit, ja a Itàlia, França, Polònia o Hongria.

A Espanya aquesta debilitat de la imaginació comuna se substancia en l'entenebriment de la llum de la Transició, a la qual s'ha desposseït de totes les seves virtuts inicials. Els dos partits centrals de l'alternança democràtica -PSOE i PP- exemplifiquen a la perfecció aquesta deriva. Si el conservadorisme ha explotat a la italiana amb tres partits que es trepitgen els vots els uns als altres -sense comptar amb les variants autonòmiques de la dreta-, el PSOE compta també amb un electorat trencat gairebé al 50%, dividit entre la socialdemocràcia clàssica, d'arrel jacobina, i el sector identitari, obsessionat amb les noves reivindicacions civils i culturals, profundament emocional i situat en els ambients de classe mitjana més que en els pròpiament obrers. Un PSOE fragmentat, encara que Podem prossegueixi la seva implosió i li permeti recuperar una mica de vot, demostra l'absència d'un relat capaç d'articular una tradició constructiva. De la bondat d'un mosaic ideològic capaç d'integrar la pluralitat, hem passat a una guerra de trinxeres obstinada en la deconstrucció de la vida en comú.

El desplaçament cap als extrems comença ja a resultar inquietant perquè, una vegada que han caigut certs murs, resulta molt difícil tornar enrere i trobar un punt d'equilibri prou persuasiu i raonable. L'ensomni habitual del populisme consisteix a destruir la realitat per consolidar un demos diferent, depurat d'adherències pretèrites. Però això no només és fals, sinó que apel·la únicament a la veritat del poder nu. I res hi ha menys democràtic que una societat dividida entre el tot i el no-res, el bé inqüestionable i el mal absolut.