Converses empordaneses (i 3)

El descobriment de l'Empordà per part dels barcelonins significà una batzegada positiva en un període històric de despoblació dels nuclis urbans. Moltes famílies de l'àrea metropolitana, anheloses de tranquil·litat, convertiren l'Empordà en la seva segona residència de llargues estades. També molts gironins hi cercaren casa o se'n feren una de nova, que anomenaren xalet, en els pobles costaners, atrets pel mar i el turisme, o en els d'interior, més deshabitats, silenciosos, i menys malmesos arquitectònicament.

És fàcil enamorar-se d'aquesta plana verda, ben aprofitada i amb una gran varietat de cultius i pomers. Suaus turons feminitzen el paisatge. El Montgrí és el massís més desgavellat que he vist, malforjat com un gegantí animal prehistòric, tanmateix alguns consideren bella la seva deformitat. El Montgrí separa el Baix de l'Alt Empordà i és el punt de referència geogràfic que ens permet saber on som quan ens hem perdut caminant a la babalà.

Una de les raconades que més m'agrada és la llenca de la Gola del Ter i allà hi vaig a veure com va canviant el color del mar capvespral. La llum del dia se'n va i la fosca va entrant. He vist en les valls esllavissar-se les ombres de la nit pels costers de les muntanyes fins covar d'obscuritat la part més fonda, però quan soc a la plana mai sé d'on cauen.

El senyor d'Albons, en Miquel, el vaig conèixer en una fonda. Dinava sol a la taula del costat i durant l'àpat ens intercalàrem algunes frases. Prenguérem junts el cafè per enraonar millor. La conversa tombà aviat cap al costat de la literatura. Estava molt ressentit per una novel·la escrita per una bisbalenca sobre un fet que succeí a Albons: l'accident de cotxe al 1935 de la baronessa Von Thyssen i del seu acompanyant. «Però és completament fals que la dona portés les joies de la família, ni sentit té, fins i tot, suposar-ho, atès que ningú li hauria confiat ni un collar perquè era una irresponsable, una frívola i vivia amistançada amb un playboy sense escrúpols».

«El títol comercial de la novel·la El secret de l'Empordà és un frau circumscrit al meu poble. L'únic testimoni és la versió d'un curandero fantasiós, que quan es produí l'accident era un marrec. L'Empordà té molts secrets, no és legítim presentar un fet ocorregut a Albons com el gran secret de l'Empordà». En Miquel em va negar que la gent hagués robat les joies de la baronessa Von Thyssen, que d'amagatotis havia fugit de l'hotel sense pagar, més pelada que una rata.

«Ningú es pot creure que els habitants d'Albons poguessin aguantar escorcolls i interrogatoris de la Gestapo. Si no van denunciar el lladre és perquè no existia cap lladre. «L'argument de la novel·lista segons el qual alguns d'Albons s'han enriquit no té cap valor probatori, perquè a tots els pobles hi ha famílies llestes que han guanyat molts diners amb el seu esforç i sacrifici».

«L'escriptora hauria de disculpar-se perquè ha estigmatitzat tot el poble per un succés mai ocorregut: el robatori del tresor de la família Von Thyssen. Cert que hi ha testimonis gràfics de l'accident mortal, però no hi ha cap document que certifiqui que ella duia les joies, i que el boig d'en Hitler les busqués no té res d'estrany, perquè tenia una percepció mitològica-ocultista de la història i per això va fer anar al Tibet i a Montserrat a buscar el Sant Grial. Res té ni cap ni peus».

En Met, el «caçador», és la persona més feliç que he conegut a la meva vida i ja n'he complert 72. També ha estat afortunat, sense massa desgràcies torbadores d'aquelles que trenquen la pau interior. Anar a caçar és el seu entreteniment preferit, fins i tot més que veure jugar i guanyar el Barça. Un dia em volia regalar un conill de bosc, la setmana següent, una llebre. És molt bona persona, sempre somriu i inspira confiança. Ja voreja els 80 anys, però es conserva molt bé. Sempre va net i polit malgrat treballar la terra i cuidar l'aviram i engreixar una vedella.

L'he triat perquè és el prototipus perfecte d'individu que no ha canviat substancialment respecte als seus avantpassats; cert que té una furgoneta, menja, vesteix, calça i viu millor, però espiritualment, fins i tot pel vocabulari, sé que tracto amb un home sencer, de paraula, honrat i franc com la gent d'abans.

«No he modificat amb res els hàbits domèstics i familiars, em llevo i vaig a dormir a la mateixa hora que els meus avis. Vaig a l'hort, on també hi tinc un galliner i una vedella a la quadra. Bec del vi de la vinya de la família, rego les amanides amb oli de les meves oliveres i menjo del que em dona l'hort».

«Els ancestres perviuen amb mi i intento projectar-los amb els meus dos fills, que de moment segueixen camins vitals, psicològics, morals, polítics i semblants als meus. La bona educació, el civisme, el respecte al proïsme, l'amor per la família i la terra. I voldria que transmetessin aquests valors als nets i netes. Soc una persona humil, no tinc riqueses, però em sento reconfortat, també he tingut sort amb la dona». La família, que ha sofert diverses crisis, encara és un efectiu agent transmissor de valors socials i morals.

Un dia en Met em comentà que dins del clos familiar s'explicava que un parent de la dona, alcalde d'un municipi, quan al 1934 es proclamà la república, va reunir el poble i des del balcó de l'ajuntament anuncià: «Ens pensàvem que guanyaríem els monàrquics, però hem guanyat els republicans, així doncs queda proclamada la república».