Panorama desencisador

Aquesta setmana s'enceta una nova campanya electoral. Les darreres enquestes no donen majoria absoluta ni al bloc d'esquerres ni al de dretes, per la qual cosa viurem uns dies d'enfrontaments personals i de frases provocatives, buides de contingut. Però de fressa ni haurà molta.

Les corts espanyoles renovaran la majoria dels seus escons. Parlamentaris veterans han estat substituïts per una nova fornada de candidats que de primer s'han vist obligats a prometre fidelitat al líder. Pedro Sánchez, Pablo Casado i Albert Rivera s'han envoltat de personatges que els propers quatre anys els deuran el sou. I ja se sap que pels sis, set mil euros mensuals es fa el que calgui. I més quan a les llistes hi trobem un ventall de personatges que fora de la política difícilment trobarien feina.

El PSOE està guanyant la batalla. Pot arribar als 130 diputats, una xifra impensable abans de la moció de censura quan a les enquestes es veien superats clarament pel PP i Cs. Com deia un ex-primer ministre italià democratacristià, allò que realment gasta és l'oposició. I així, per molt que Pablo Casado viatgi per Espanya recorrent milers de quilòmetres, no aixeca el vol. Els seus resultats poden ser pèssims i el seu lideratge, tot i tenir el suport de José María Aznar, podria complicar-se. La seva obsessió per Vox l'ha situat en un espai de dreta pura i aquest posicionament a casa nostra mai no serà majoritari. I menys ara quan han sorgit moltes veus que en el fons reivindiquen etapes superades per la via democràtica, la millor forma d'administrar un país.

Ciutadans parlava del sorpasso i en alguns moments s'havia pronosticat que podrien arribar a la màgica xifra del centenar d'escons. Però a l'hora de la veritat el vot útil i l'aparició de la ultradreta els pot perjudicar de valent. Ara es parla d'una xifra molt més modesta i d'allò de superar el PP, res de res. Rivera no tenia fons d'armari i s'ha vist obligat a fitxar personatges que no tenien lloc ni al PP ni al PSOE. Aquest és el cas de Soraya Rodríguez o José Ramon Bauzá, per només posar dos exemples. Un aiguabarreig de candidats que fins ara es barallaven i que compartiran llista conjunta. Ciutadans ens parlava d'una nova manera de fer política i a l'hora de la veritat ha abonat el transfuguisme i ha ressuscitat el paracaigudisme, allò dels cuneros de la UCD. En definitiva es deixa ben palès que els partits pateixen una crisi molt profunda. El PP, que és una màquina d'explicar mentides, ens havia fet creure que gaudia de vuit-cents mil afiliats i a les primàries internes els votants foren poc més de seixanta mil. El ridícul fou majúscul. I ja hem vist què ha passat a les autonomies on Cs ha elegit el candidat. Han participat quatre gats i a Castella i Lleó fins i tot es va produir una lamentable tupinada.

Amb aquest desencisador panorama, el vell PSOE s'imposa. Malgrat la divisió interna que pateix, ha estat l'únic capaç de tapar les vergonyes, encara que sigui momentàniament. Ja se sap que les victòries electorals curen ferides, però no les cicatritzen. La guerra oberta al partit a Andalusia, Astúries, València i Aragó no es pot dissimular i en qualsevol moment pot esclatar la crisi si els resultats no són prou bons.

I a Catalunya, Marta Pascal ja ha fet una crida a la fundació d'un nou partit, però amb els antics convergents de sempre amb l' Artur Mas al capdavant. Des de Waterloo, Puigdemont ja l'ha contestada, tot reivindicant el moment èpic que els independentistes viuen. Les llistes de Junts, la Crida o com s'anomenin són pèssimes. Només tenen un punt en comú: fidelitat al líder desaparegut. El seu dit ha col·locat el seu advocat com a cap de llista per Girona. I tothom ha callat. Ja sigui per por de perdre la cadira o per passotisme, un senyor que no té cap lligam amb les nostres contrades haurà de defensar-ne els interessos. Això sí, té una residència d'estiueig a l'Estartit. La patacada pot ser important, però el partit ja no té veu. Això sí, l' Elsa Artadi, que es presenta per Barcelona, no sap les línies de metro de la ciutat. Quin ridícul!