En pau, però amb estrèpit

Els resultats electorals han aclarit la confusió que produeixen les expectatives -aquest present que somia futurs immediats i millors- però han resolt que seguim amb un govern mal calçat.

Els números donen per viure assossegadament en un país que no gaudeix de la passió pels extrems, però no per millorar la conversa. Encara que Vox sigui la cua de la dreta, els seus 24 diputats fiquen a la plaça pública la plaça de toros, amb els seus alguacilillos de negre barroc i plomall vermell i les seves fadrines amb mantellina espanyola i mantó de Manila, on tot segueix igual excepte l'estrangera que es tapava els ulls amb la faldilla (recordat Joaquín Vidal) que s'ha tornat animalista i vegana.

L'independentisme ha augmentat per on sol fer-ho, perquè qui sembra puigdemonts recull abascals i qui sembra abascals recull rufians, la qual cosa ens condemna a sentir més alt i més xulo el discurs emocional i cínic de l'innocent poble i l'estat opressor. Molt han de bordar-se encara el PP residual i el Bildu pugnaç per apoderar-se del relat dels últims 50 anys d'Euskadi.

Ni tan sols hi haurà treva de silenci. El govern haurà de decidir-se entre pactar amb l'esquerra i la dreta i des del fossat operístic de l'Ibex-35 ja ressonen els timbals inquietants per orquestrar un govern de dreta econòmica amb cara d'esquerra política (PSOE amb Ciutadans) i tot això coincideix amb l'arrencada dels tràilers de la nova campanya electoral per a les municipals, autonòmiques i europees.

Les persones sensibles al soroll patiran encara mesos de clarins estridents, discussions a veu en coll, lladrucs destemplats, timbals ansiosos i el rugit dels motors de gran cilindrada que pertorbaran la pau en què vivim, com si no n'hi hagués.