La nova política envelleix

Tan vella com l'anterior, la nova política ha trigat tot just un parell d'eleccions a perdre gas, a força d'imitar els comportaments de l'antiga. Es coneix que el pas del temps no perdona ningú, a jutjar per la ruïna del partit de Pablo Iglesias i el modest exercici de Ciutadans i Vox per la banda de davant.

Els vots de Podem tornen mansament al PSOE, que era la seva font original; i només és qüestió de temps que els de Vox i fins i tot els de Ciutadans retornin per la via de la fusió a la font comuna de la dreta. La nova política era, en realitat, tan antiga com aquell TBO que va popularitzar una secció d'acudits vells amb cares noves.

De tant sortir a la tele, que els va propulsar a la fama, l'elector ja els ha vist la cara -i fins la jeta- als líders que venien a canviar-ho tot perquè tot seguís igual, en la literària tradició del Guepard. Molts dels irats votants de fa quatre anys semblen haver arribat a la conclusió que la política serveix, com de costum, per solucionar-la vida i les finances als professionals d'aquest gremi. Els que esperaven que els líders emergents els arreglessin la seva podrien haver caigut ara en el compte de que ningú ven duros a quatre pessetes.

Els que venien a remeiar el problema de l'habitatge, en aquest país de propietaris, s'han solucionat, en efecte, el del seu. Algun d'ells ha confirmat, per si fes falta, que la política no és l'art del possible, sinó l'art de fer-se un xalet. Res que no haguessin demostrat ja els professionals de la política de tota la vida a qui els líders nouvinguts prometien descavalcar en el seu assalt als cels i ministeris.

Alguna cosa hi haurà influït també el fet que la crisi estigui mig oblidada, amb el molt que això alleuja el lògic cabreig de la gent. Es diria que hi ha menys indignats: i sembla natural que així sigui. La indignació és com la gasosa: bull molt quan s'obre l'ampolla, però no triga a perdre bombolles a mesura que passa el temps.

En època de crisi, l'elector emet el seu vot amb les vísceres. D'aquesta decisió nascuda a les budells es va alimentar l'espectacular creixement de Podem en les anteriors eleccions. Els votants més desesperats es van deixar seduir, en aparença, pels venedors de fórmules màgiques que anaven a canviar-ho tot en menys del que triga a persignar un capellà boig.

Passada una d'aquestes recessions amb què el capitalisme es purga de tant en tant, tot suggereix que l'elector torna a votar amb la butxaca, que és la víscera més sensible del cos humà. I potser la més raonable. Cal observar que els americans, per exemple, tendeixen a portar-se la mà al cor quan sona el seu himne nacional, en el que sembla ser un senyal de respecte. En realitat, s'estan palpant la cartera a la butxaca interior de la jaqueta. Si està plena, és segur que votaran al partit governant; i si, per contra, flaqueja el seu contingut, el guanyador serà molt probablement el que es trobi en l'oposició.

Això no vol dir que tornem als temps del bipartidisme, qüestió que porta el seu temps. Simplement, el poble elector sembla haver perdut la fe en els miracles i poc a poc es va resignant a viure en un país socialdemòcrata i relativament pròsper, com tots els europeus. Als xarlatans sempre els quedarà la fira per desfogar-se.