Alarma a la dreta espanyola

Les eleccions europees i municipals del 26 de maig van deixar ben palès que la dreta espanyola a Catalunya, representada pel Partit Popular i Ciutadans, ha perdut bous i esquelles.

Els populars per només unes dècimes superaren el 5% a la ciutat de Barcelona, però pràcticament han desaparegut del panorama polític català, llevat de Badalona i Castelldefels. I en aquests indrets els resultats han estat més fruit de l'aposta personal dels candidats (ambdós foren alcaldes) que res més. El mateix Albiol es veié obligat a amagar les sigles del PP i no estalvià esforços en campanya a expressar crítiques als dirigents del seu partit. No cal dir que els màxims dirigents estatals van participar aïlladament en alguns actes atès que la cap de llista de les europees era Dolors Montserrat, la noia de Sant Sadurní d'Anoia.

Per la seva banda, Ciutadans perdé milers de vots i restà molt lluny, electoralment parlant, dels resultats històrics de la contesa al Parlament de Catalunya. Van fer un nombre molt reduït de candidatures i la majoria de caps de llista patien pel seu poc arrelament als municipis pels quals es presentaven. Això ja va succeir fa quatre anys, però ara la situació hauria de ser diferent si els taronges gaudissin d'una implantació territorial que no tenen. Un autèntic desconegut encapçalà la llista a Girona, per la qual cosa no pogueren millorar resultats. El mateix passà a Figueres i ni en un lloc ni en altre s'aprofitaren de la desaparició del PP.

L'aposta de Manuel Valls a la llarga representarà un autèntic fracàs per a Cs. L'exprimer ministre francès sempre ha anat a la seva i ja ha amenaçat de trencar amb Rivera si continuen pactant amb la ultradreta de Vox. Soc dels que pensen que el flamant regidor barceloní articularà un nou partit i es presentarà a les eleccions catalanes de la propera primavera. Això de la primavera amb urnes ho diuen alguns consellers d'ERC.

L'espai dels partits de dretes constitucionalistes a Catalunya resta pràcticament testimonial. Hom pensa que tant PP com Cs seran plataformes electorals en eleccions generals o autonòmiques i poca cosa més. Difícilment podran ser reconeguts per la gent com a partits catalans si no són presents en la majoria de pobles i ciutats de casa nostra.

Ciutadans ha patit una fuga de noms que no té cap mena d'explicació. Inés Arrimadas no ha aguantat ni mitja legislatura al Parlament de Catalunya. I no només ella, sinó que l'acompanyen des del vicepresident de la cambra fins a altres diputats, i deixen orfes els electors que els van fer confiança i que els permeteren guanyar contra tot pronòstic les eleccions. Una estratègia del tot inexplicable que només servirà per enfonsar el vaixell taronja.

Avui l'anterior cap de llista a les generals per Barcelona, Juan Carlos Girauta, ocupa un escó per Toledo, una circumscripció amb la qual no tenia cap lligam. I així podríem parlar de Villegas o Hervás, per posar altres noms que han abandonat l'escenari català per anar-se'n a Andalusia.

El mateix esquema s'ha vist també al PP. Els candidats per Barcelona no tenien res a veure amb el partit i han afrontat en solitari el repte. D'altra banda va aterrar Cayetana Álvarez de Toledo, defenestrant qualsevol possibilitat dels militants catalans. Per cert alguns d'ells han fugit a la recerca d'un sou que els permeti viure sense treballar. Aquest és el cas d'Alicia Sánchez Camacho, que ocuparà un lloc a l'Assemblea de Madrid, d'Andrea Levy, que serà a l'ajuntament madrileny, i d'Enric Millo, que s'ha estrenat en una canongia de la Junta d'Andalusia. Tot plegat un joc de despropòsits on són més importants les sortides personals que no pas el projecte polític.

Amb aquest bagatge no es fa estrany que els catalans abandonin els dos partits de la dreta constitucionalista. L'autoritat moral és molt important en política i aquest re­guitzell de noms no són exemples de com s'ha de comportar un polític. I encara es permeten donar lliçons a tort i a dret. Evidentment d'ètica, no.