Consciència

es de sempre, la ficció ha especulat amb què passarà si continuem fent un mal ús dels recursos naturals del nostre planeta. Són històries de futurs apocalíptics, devastats, en què la lluita per la supervivència passa pel combustible, per l'aigua i fins i tot per l'aire. Aquests relats van sorgir com a metàfora de les derives del món i com a advertiment del que ens esperava si no corregíem el nostre rumb col·lectiu. Però com amb gairebé tot, els avisos ens els acabem mirant a distància, com si no acabessin d'anar amb nosaltres. Potser perquè ho vèiem com allò que els passarà als altres, o potser perquè sempre tendim a pensar que passarà d'aquí a molt temps, hem convertit la consciència ecològica en una nota a peu de pàgina del nostre trànsit pel món. Podem fer les nostres petites aportacions quotidianes, podem veure com el tema és cada vegada més present a les agendes mediàtiques, però continuem contemplant-ho més com un possibilisme que no com una realitat tangible. Però la cosa és que no cal ser un apocalíptic ni un paranoic per adonar-se que totes aquelles especulacions sobre futurs desoladors ja són aquí. Ja hi vivim. Ho diuen els indicadors, els estudis i les estadístiques, que sempre són antipàtiques perquè poden ser alarmants, però al capdavall tampoc ens sembla palpar-les en el nostre dia a dia. Però resulta que sí, que es compleixen, les tenim a tocar. En els desglaços, en els canvis climatològics, en els fenòmens impropis de la seva època i context. I segurament és molt demanar a un col·lectiu que converteix qualsevol tema de debat per una excusa per desqualificar l'altre, però de veritat que hem de començar a prendre consciència no només del món en què vivim, sinó del que deixarem. Sí, sona fins i tot a tòpic, a proclama de sobretaula, però és que els nostres fills i nets heretaran un veritable desastre. Podem continuar vivint amb aquesta indolència preventiva i fer veure que som immortals, infinits, i que l'escenari és inalterable, perquè sempre hi ha estat i sempre hi serà. Però el tema és que hi hem representat tantes funcions, hem mogut tantes coses de lloc, que comença a degradar-se seriosament i va camí d'esfondrar-se en plena representació. La consciència ecològica ja no és un tret distintiu o una opció ideològica. És, ras i curt, una qüestió de supervivència. Per això, quan veieu determinats representants polítics traient-hi ferro o directament negant-ho, no en dubteu: ells també són responsables directes d'un drama global que fa dècades que s'anuncia amb neons.