No fou aquest, l'encàrrec dels electors

La democràcia és la necessitat d'inclinar-se de tant en tant davant l'opinió dels altres», té escrit el gran Winston Churchill, però acabem de comprovar que aquesta gimnàstica intel·lectual no ha estat practicada per cap dels cinc genets principals de l'apocalíptic Congrés dels Diputats que dilluns vinent es tancarà. Costa molt de practicar. Ho estem veient en el cas del Regne Unit respecte del Brexit i ho acabem de veure aquí respecte de la constitució d'un nou govern, el relatiu a les eleccions generals del 28 d'abril d'aquest any. Sembla com si la pluralitat ideològica de tota societat democràtica fos asfixiada per uns pocs líders polítics que tenen per principal missió posar entrebancs als adversaris en comptes de vetllar per l'interès general de l'Estat i de la ciutadania. Rectifico: No ho sembla només, sinó que és així.

Sense modificar res de substantiu de la Constitució de 1978 i ni tan sols alterar de manera significativa les principals lleis que vertebren institucionalment l'arquitectura jurídica derivada de la llei primera, totes les normes legals de rang superior han sofert una mutació generacional. Causes? Una educació de nivell superior del conjunt de la ciutadania, un benestar econòmic que ha anat a l'alça tot i les crisis patides, i, per damunt de tot, un enorme canvi cultural que s'ha traduït en exigències de tota mena, moltes inabastables, que han anat a parar a una deixalleria anomenada «populisme», i d'altres més raonables per possibilistes que tampoc han incitat al reformisme que tot actor polític ha de portar a la seva motxilla. Aquesta mutació o transformació ha anat de baix a dalt però les elits polítiques, empresarials i financeres no han estat al cas.

No és de rebut la comunicació de la Casa del Rei del passat dimarts, dient-nos que cap dels pretendents a encapçalar el govern d'Espanya té prou suports parlamentaris com per assumir tan alta responsabilitat i que, per tant, anem a noves eleccions. No ho és perquè han passat cinc mesos des de les legislatives d'abril i res de bo no ha succeït entre els líders que podien evitar el comunicat. Això no passa ni al Regne Unit ni tampoc a Itàlia, països que han viscut recents crisis de govern que han estat superades en qüestió de dies. Aquí, en el nostre, sumem quatre eleccions en quatre anys. Disposa de tota lògica que un recent estudi de la Fundació BBVA ofereixi un resultat tan decebedor com altament preocupant: el 82% dels espanyols creuen que els polítics només miren els seus propis interessos. Tenim la pitjor classe política d'ençà les eleccions del 15 de juny de 1977.

Quan la dispersió de vots del 28 d'abril, motivada per mancança de lideratges forts i miratges de criatura, l'encàrrec rebut de les urnes no fou fer una migdiada estiuenca de cincs mesos de durada sinó l'exigència de suficient maduresa per pactar un govern de coalició que aritmèticament donés estabilitat política a Espanya. Mai no es va encarregar que les negociacions encaminades cap a aquesta fita fossin retransmeses en directe per televisions, ràdios, xarxes socials i diaris digitals. L'acord des de la inicial discrepància ideològica i de programàtica sempre arriba de la foscor pròpia que acompanya tota negociació seriosa. Fer el contrari, com així ha estat, és propi de polítics aficionats, ineptes, adolescents -com els titllà en Feijoo- i practicants de l'onanisme excitat per quan de guapos es troben en els mitjans de comunicació. L'encàrrec arribat des d'aquell que ostenta la sobirania, el poble, mai no fou un tornem a repetir eleccions, sinó un «senyors, espavilin-se, i pactin un govern eficient», que falta ens fa.

Quina serà la resposta que l'electorat donarà al novembre a tots aquets irresponsables i carallots? Ningú no ho sap. Em jugo un cafè que cap de les enquestes que coneixerem ens ho avançarà amb precisió atès que el factor «cabreig de la ciutadania», que existeix i sembla alta, constitueix una variable fins avui poc o gens estudiada per la sociologia. Crec que el mateix Pedro Sánchez, sobre el qual recau avui tota la culpabilitat de la nova convocatòria electoral, anirà a les palpentes en aquest temps d'espera. Senyores i senyors, apartint-se'n, que la ruleta russa entra en joc.