Impulsos de maldat

Luis, un amic de la infància, anava pel carrer sense ficar-se amb ningú quan es va trobar amb un conegut.

- Home, Luis, pensava que t'havies mort d'un infart -va exclamar amb sorpresa el conegut.

- I això?

- M'ho va dir en Millás.

Luis em va trucar de seguida per preguntar-me per què propagava jo aquesta mena de rumors.

- Jo no he estat -em vaig defensar.

I en efecte, jo no havia estat, però no em va creure. L'endemà vaig haver d'anar al centre a fer unes compres a El Corte Inglés, on vaig coincidir a la secció de roba interior amb un altre amic.

- Te n'has assabentat d'allò d'en Luis? -em va dir.

- No, què passa.

- Es va morir d'un infart.

Vaig fer com que no en tenia ni idea, però vaig trucar de seguida en Luis per explicar-li-ho i em va confessar que ho sabia tothom.

- Què és el que sap tothom?

- Que m'he mort. Tothom sap que m'he mort i no m'he mort, ja ho veus, he contestat al telèfon. Diversos companys de la universitat han trucat a la meva dona per donar-li el condol. I com més ho desmentim més creix la remor.

Li vaig dir que ho sentia molt, però que jo no hi tenia res a veure. Aquesta vegada, per fortuna, em va creure i ens vam acomiadar en bona harmonia. Poc temps després, en un restaurant, es va acostar a saludar-me un antic alumne del col·legi. La veritat és que no vaig poder evitar la temptació de preguntar-li si sabia allò d'en Luis. Va respondre que feia temps que no en tenia notícies.

- Doncs s'ha mort d'un infart -li vaig clavar.

- Vaja, després truco a la seva dona per donar-li el condol.

- No li diguis que ho saps per mi. Sembla que volen amagar-ho.

Vaig tornar a casa preguntant-me per què ho havia fet, però no vaig trobar resposta. Impulsos de maldat que no podem reprimir, suposo. El cas és que ahir mateix va sonar el telèfon i van tornar a donar-me la notícia del decés. Vaig respondre que ja ho sabia i després vaig trucar a l'interfecte i vam quedar per dinar.