En Comín només ens vol el bé

S ha criticat molt que un senyor que no ha fet en tota la vida res de productiu, que no sap el que és guanyar-se la vida treballant, encoratgi els catalans a perdre la feina pel bé del procés. Efectivament, Comín és un gandul i ell ho sap millor que ningú, però precisament per aquesta al·lèrgia que té al treball ens hem de prendre les seves paraules en positiu. El bo d'en Comín sap per experiència pròpia que sense treballar es viu la mar de bé i per aquest altruista motiu aspira que molts catalans perdin la feina. No és que ens vulgui a la misèria per veure si així arriba la Republiqueta, no, el que anhela és que tots puguem viure com ell, a cos de rei i sense vinclar l'esquena. Si de rebot això ens converteix en Republiqueta, millor que millor, però no és obligatori, la prova està que, sense Republiqueta, ell ha assolit igualment el modus vivendi ideal. En Comín fa molts anys que experimenta en primera persona quina és la forma de vida que més convé als catalans, i ha arribat a la conclusió que és la seva, aquesta que per mor de la internacionalització del procés ja es pot anomenar «Comín way of life», i que consisteix bàsicament en el fet que altres et mantinguin i no hagis de fotre ni cop. La mantinguda de tota la vida, vaja, però amb llacet groc en lloc de lligacama d'encaix. Això ha tastat en Comín i, amb inusual generositat, això vol també per a tots nosaltres.

Ja sé, ja sé, que tots vostès estan al corrent que sense treballar les passarien putes per arribar a final de mes, fins i tot per no perdre casa i família. Però hem de comprendre que aquests detalls siguin desconeguts per en Comín, que si ja quan habitava entre nosaltres no feia res de profitós i vivia sense estretors, des que s'ha traslladat a l'estranger encara fa ­menys i en canvi ha augmentat el nivell de vida. A la vista d'aquests fets inapel·lables, l'home ha fet una simple regla de tres -o ha demanat a algú que l'hi faci, per estalviar-se la feina- i ha arribat a la ­conclusió que com menys treball, més nivell de vida, i a veure qui és el guapo que li fa entendre que la cosa no funciona així.

Si l'home de les pestanyes llargues no ha treballat en tota la vida i viu com un paixà, per quina raó els catalans no haurien de voler seguir el seu exemple?

- Em llevo quan se m'acaba la son, toco el piano perquè sé que a en Carles li agrada, anem a fer un aperitiu, després al banc per comprovar si continuen arribant les donacions (és el moment de més estrès del dia), a fer un bon dinar, a veure el Barça per TV, crido «no tenim por» per antena si ve un equip de TV3 (nota: dir a en Sanchis que vinguin menys sovint, em canso una mica), em poso darrere d'en Carles per sortir a la foto amb el secretari d'una associació de veïns de Beveren, ballo una sardana a l'esplanada de l'Atomium, demano a en Matamala que netegi millor el palauet, que des de la darrera visita d'en Sanchis hi ha baves a la moqueta, em poso rímel a les pestanyes, avui estan rebels, a sopar de restaurant, al cine, a fer unes copes, a dormir sense tocar el piano, que en Carles avui no en té ganes, i demà serà un altre dia. No entenc com hi pot haver gent que té ganes de treballar, tan bé ens ho passem nosaltres.

Respecte, doncs, per en Comín, que ens vol el bé i que està disposat a tot per Catalunya. A tot excepte a treballar, tampoc no hem de demanar-li heroïcitats.