Qui canta, la seva feina espanta

Si hagués sigut ja entrat el desembre, hauria cregut que estaven cantant nadales, tot i que ben mirat duien bufandes grogues en lloc de gorros vermells. Era divendres passat al migdia -es veu que ho fan cada divendres, avui toca- quan un grupet de treballadors de la Generalitat estava a l'entrada de l'edifici cantant Els segadors. Feien peneta. No hi havia ni una sola persona interessant-se pel que feien. Ni un vianant aturant-se, què dic aturant-se, ni tan sols girant la vista en passar a prop. Ni un mitjà de comunicació convertint l'acte, ja que no en notícia, almenys en fet curiós i costumista a emetre durant cinc segons a l'informatiu comarcal. Res de res. Allà hi havia només uns treballadors que deixen la feina per cantar Els segadors i discutir qui porta la bufanda groga més xula i el llaç groc més innovador. I per passar llista dels botiflers que s'han quedat a dins treballant, vull suposar.

Potser no reivindicaven res, pobrets, i cantaven per aconseguir unes monedes que ajudessina a pal·liar el seu sou de persones clarament oprimides, això saltava a la vista. Mentre d'altres treballadors, els molt traïdors, estaven tan calentets al seu lloc de feina atenent els ciutadans, ells cantaven ignorats per tothom. Vaig estar a punt de deixar-los una moneda de 20 cèntims que duia a la butxaca, així de necessitats els vaig veure, però no vaig observar cap platet on dipositar-la, i amb aquestes coses s'ha d'anar amb compte, que les caixes de resistència volen, darrerament.

És penós que els treballadors de la Generalitat es vegin obligats a sortir a cantar al carrer per poder menjar calent. Però més penós és que hagin convertit el seu angelical i reivindicatiu cor en cosa tan rutinària que no hi hagi ni una ànima en tota la ciutat que s'acosti a fer-los companyia. Si cantar Els segadors ja és trist, hem de reconèixer que no és cançó per alegrar una revetlla, comprovar que a ningú no importa ni el que cantes ni el que reivindiques ni el que demanes ni qui coi ets, entra en el patetisme. Potser un dia va cridar l'atenció que un grapat de gent cantés a la porta de la Generalitat, potser sí, però com ha passat amb els llaços grocs i rètols que ornamenten les seves dependències oficials, s'han convertit en part del paisatge i la gent ni els veu, altres preocupacions té. Si almenys, aprofitant que s'acosta el Nadal, haguessin cantat el Fum, fum, fum, tothom hauria entès que allò anava del procés. I qui sap, potser algun euro hauria caigut.

De tota manera, és bo que els funcionaris catalans s'entretinguin cantant. Ja n'hi ha prou del mite del funcionari que abandona el lloc de treball per anar a esmorzar. Aquests ho fan per cantar, que és una de les belles arts, no comparem amb el franquista de finestreta, que deixava d'atendre les seves obligacions per llegir el diari i sucar porres al cafè amb llet. Cantar és una altra cosa, i cantar l'himne de Catalunya, una de més elevada que hauria de ser premiada pels seus superiors amb una paga extra, vull dir amb retornar-los alguna de les que els van furtar.

Tinc un amic que treballa davant de la Generalitat i està meravellat que els funcionaris puguin deixar tan sovint la feina per cantar, penjar banderes, llegir manifestos o el que sigui. El seu problema, li tinc dit, és que es va equivocar d'ofici.

- M'hauria d'haver fet funcionari?

- T'hauries d'haver fet llacista, home.