Sánchez, Un maquiavel domèstic

Acusen Pedro Sánchez de dir una cosa i la contrària en menys del que triga a persignar-se un capellà boig; però en això consisteix exactament la política. Adolfo Suárez, per exemple, va convèncer els franquistes que continuaria amb el franquisme; i ho va fer amb tal habilitat que els va colar l'actual Constitució democràtica sense que amb prou feines se n'adonessin. Quaranta anys després, aquell estadista dona nom ?molt merescudament? a l'aeroport de Madrid.

A Suárez, que era en aquell temps secretari general del Movimento (com es coneixia llavors al partit únic de Franco), li haurien dit avui de tot, menys bonic, els votants de Podem i de Vox. Només en aparença adversaris, aquests dos partits coincideixen a desacreditar la Constitució de 1978. Els uns perquè va instaurar un règim capitalista nascut del franquisme; i els altres per edificar un sistema d'autonomies que, al seu parer, és molt més car que la República Federal d'Alemanya o, ja posats, els Estats Units d'Amèrica del Nord.

És el que té la irrupció dels aficionats en l'àmbit de la governació. Algun d'ells, com Pablo Iglesias, llueix una llicenciatura en Ciències Polítiques, ni més ni menys; però es coneix que aquest perfil universitari no inclou la lectura de Maquiavel.

«Jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m'escapa alguna veritat de tant en tant, l'amago entre tantes mentides que és difícil reconèixer-la», va admetre l'autor d' El Príncep fa ja 450 anys. Sánchez no fa més que seguir els seus savis ensenyaments.

Aconsellava l'injustament injuriat Maquiavel als governants que de cap manera incorrissin en la grolleria de dir la veritat; i menys encara en la de creure en el que diuen. Un polític que respongui a aquest nom no pot ni ha de «mantenir fidelitat a les seves promeses» quan tan inoportuna actitud vagi en perjudici propi.

Al contrari, el propi d'algú que vulgui fer carrera en la política és fingir i dissimular tot el possible, en la seguretat que aquell que enganya «trobarà sempre a qui es deixi enganyar». Els que encara dubtin d'aquesta màxima maquiavèl·lica no tenen més que observar els resultats de les últimes i penúltimes eleccions a Espanya.

Convé en aquests casos no confondre la moral ?o l'ètica? amb la política. Allò que no seria admissible entre els ciutadans del comú, com la duplicitat, la intriga o directament la facilitat per la mentida és, però, un punt a favor dels veritables professionals de la governació.

En aquest aspecte, el Sánchez que dies abans de la votació assegurava que li trauria el son governar amb Iglesias és el mateix que quaranta-vuit hores després de les eleccions es va abraçar amb l'home que no el deixava dormir. Maquiavel elogiava aquesta capacitat del governant per a l'engany, ja que «tots veuran el que aparenta i pocs el que és, i aquests pocs no s'atreviran a posar-se en contra de la majoria».

Maquiavèl·lic sense haver llegit ?probablement? una sola línia de Maquiavel, el president Sánchez és un acabat exemple que la política es regeix per lleis pròpies i intransferibles a qualsevol altra professió. Els més ingenus pensaran que no està bé explicar mentides tota l'estona; però això és que no s'han submergit en els ensenyaments del geni de Florència. Sánchez, tampoc; però es coneix que és molt intuïtiu.