PUIGDEMONT ÉS DE LA CEBA

Descriure l'ideari de Carles Puigdemont és una missió gairebé impossible per les mentides, enganys i manipulacions que hi ha en els seus escrits i declaracions.

Per a ell, tot s'hi val si contribueix a perpetuar la seva aventura fantasiosa amb destinació a una mítica república catalana.

Per als seus fanàtics seguidors és un líder mundial i la seva influència només es veu superada per la que tenen els president dels EUA i la Xina, el Dalai Lama i el Papa (en paraules de l'exeurodiputat llepaculs Ramon Tremosa).

El dia de Sant Jordi d'enguany està prevista la publicació d'un dietari sobre els fets del setembre i l'octubre del 2017. Puigdemont ha comptat amb la col·laboració de l'adulador Xevi Xirgo, director d' El Punt Avui. Serà un best-seller?

Per als seus detractors, és un personatge voluble, egòlatra, sorrut, cagadubtes, covard i escàpol. Per al periodista Jaume Reixach, editor d' El Triangle, «Carles Puigdemont, com tots els polítics populistes, és un mentider compulsiu, que distorsiona i manipula sistemàticament la realitat per fer-la encaixar amb els seus desitjos».

Bé, pot ser tot això, però quina és la seva ideologia? No apareix un corpus doctrinari sinó discursos de circumstàncies per articular la tàctica segons les necessitats del moment.

Els seus escrits, pamflets i piulades a les xarxes socials són una prova d'omnipresència, de voler ser a tot arreu al mateix temps.

De tant en tant, l'activitat frenètica deixa entreveure l'eix vertebrador de la seva doctrina. Així, en una entrevista a eldiario.es, se li pregunta sobre quina viabilitat tindria una república catalana si la meitat de la població se sent espanyola. Puigdemont respon que és viable perquè a) existeix una majoria social (sic) que la vol, b) no es pretén la renúncia a la identitat nacional de cadascú, c) en un país democràtic és ciutadà aquell que vol ser-ho i d) la ciutadania consisteix a gaudir de drets i llibertats.

Vaja! La dicotomia entre identitat i ciutadania del «nacionalisme espanyolista» és també l'argument del «nacionalisme català». Les lleis «catalanes» fan ciutadans i, després, cadascú s'apanya amb la pròpia identitat (espanyola o romanesa). És a dir, no són ciutadans si no són catalans.

És el retorn d'un vell debat dels segles XVIII i XIX entre Johan G. Herder i Ernest Renan.

Carles Puigdemont comparteix la tesi de Renan que considerava la nació «un referèndum quotidià», amb la voluntat de viure junts. I, a la vegada, creu essencial conservar el substrat de la llengua, la cultura i la memòria històrica, com defensava Herder.

Confirmat, doncs! És de la ceba. És part del nacionalisme intolerant i excloent de la dreta que aspira a anar del bracet del moviment liberal-conservador.