Mandela i «la mandanga»

Definitivament hem perdut el cap (la vergonya ja fa temps que està sold out). Unes hores, -o potser uns dies- després de la vinguda del messies a la terra promesa -i res més, de moment- algú tenia la (des)caradura de penjar al Twitter un missatge que mostrava dues fotos de costat: en una hi sortia Nelson Mandela i, en l'altra, Carles Puigdemont. Feien una salutació similar, l'un de cara, l'altre d'esquena, amb el braç -el dret?, l'esquerra? Tant li fa- enlaire; l'un devia ser a Sud-àfrica, l'altre, segur, a Perpinyà. El tuit feia passar vergonya, primer, i pixar de riure a continuació; el tuit: la prova que el senderi, a la Catalunya que es vol nació republicana, es pot comptar amb els dits de la mà. Comparar Mandela i Puigdemont -no és la primera vegada que passa, ni serà l'última- és com equiparar el Fary (al cel sia) amb Frank Sinatra; com posar Pajares i Esteso a l'alçada d' Oliver i Laurel; com afirmar que Cecilia Giménez, la senyora de bona fe que per a allà el 2012 va destrossar l' Ecce Homo del Santuari de la Misericòrdia de Borja (Saragossa), pinta com Gauguin; com comparar gules i angules; símptoma inequívoc de demència, de coronavirus cerebral. Només els blancs occidentals que juguen a fer-se l'oprimit quan no ho fan a la botifarra són capaços de faltar el respecte a l'Àfrica negra d'aquesta manera. Puigdemont, a tot estirar, és un pèl del nas -sinó d'una part més recòndita del cos humà- de Mandela. Comparar la figura que va plantar cara a l' apartheid, que va estar 27 anys a la presó -i les d'allà no són com la de Lledoners- i que quan va arribar a la presidència va ser capaç, en nom de la convivència, de perdonar el mal que havia fet el racisme blanc és tan gros com indescriptible. Tant de bo tinguéssim mig o un terç de Mandela entre nosaltres, però la republiqueta de plexiglas que alguns ens volen fer no té ni el malaurat Fary: « Que dame la mandanga y déjame de tema / dame el chocolate que me ponga bien / dame de la negra que hace buen olor / que con la maría vaya colocón» ( La mandanga, 2002).